Preguem


Amunt els polzes!
Els elevem al retweet
Cal facebook i és de justícia
És realment tweet i neceessari
És el nostre hashtag i és la nostra aplicació

Amb mail, per mail, hotmail
Vós web rara ovni potent
Trending topic del moment
En instagram i sense cable
Gmail

Senyor, no sóc digne de que entreu en el meu facebook
Cliqueu només etiquetes i serà whats-app la meva ànima

Manos arriba, esto es una broma!


uns assajos de la intervenció de l'atracu...

any 2047


Finalment hem pogut arreglar el condensador de fluzo i tornar al 2047 amb el Delorian; ens hem trobat i hem disparat unes instantànies, esperem no provocar cap paradoxa temporal.

en Maus d'infiltrat

que no surti d'aquí, però tots sabeu la triple vida que porta aquest home, sempre amunt i avall amb el delorian d'una realitat a l'altra...

mascaroke

la llista de cançons pel karaoke amb banda en directe que estem preparant pel dissabte 9/juny/2012 al Parc del Doctor Mascaró:


Age of Aquarius (The 5th Dimension)
Blitzgrip bop (Ramones)
Bola de Drac (Tot és molt fabulós)
Born to loose (Johnny Thunders)
Boys and girls (Blur)
Cadillac Solitario (Loquillo)
Como un lobo (Miguel Bosé)
El Rey (Ranchera tradicional)
El setè cel (Sisa)
Everybody need somebody (Blues Brothers)
Faith (George Michael)
Hoy no me voy a olvidar de respirar (La Marabunta)
Hungy Heart (Bruce Springsteen)
I just can't get enough (Depeche Mode)
Insurrección (El Último de la Fila)
Joselito (Kiko Veneno)
London Calling (The Clash)
Mossa nossa assim vocé me mata (Michel Teló)
My girl (Otis Reding)
Proud Mary (Creedence)
Redemption song (Bob Marley)
Respecte (Aretha Franklin)
Rudie can't fail (The Clash)
She's got the look (Roxette) 
Si et quedes amb mi (Sopa de Cabra)
Stand by me (Ben E. King)
Stuck in the middle with you (la de Reservoir Dogs)
Surfing Bird 
Tainted love (Soft Cell)
These boots are made for walking (Nancy Sinatra)
Twist 'n' shout (Beatles)
Venezzia (Hombres G)
Waka waka (Shakira)
Walking on sunshine (Katrina & the Waves)
With or without you (U2)
Wonder wall (Oasis)
Young ones

el poder de la nariz roja

us deixo l'enllaç del reportatge que ha fet el fotògraf Diego Ibarra sobre l'expedició de Pallassos Sense Fronteres a Líban l'abril del 2012:

http://diegoibarrasanchez.blogspot.com.es/2012/05/el-poder-de-la-nariz-roja.html

"Durante 20 días, el poder de la nariz roja ha difundido la sonrisa y el poder del sí a lo largo y ancho del país. Veinte días de esfuerzo y duro trabajo. La belleza humana que desprenden los payasos ha contagiado los testimonios olvidados de la sin razón de la guerra."

amb sideracions

lo primer de tot em considero
un MALALT

malalt d'stress, per exemple,
de pressa,
de societat...

llavors em cuido,
em busco,
em trobo,
m'intento,
m'invento...

també em considero
un INDI
un home del clan, de la Terra,
un tros de material de l'univers,

i llavors respiro i em conecto
i sento i no sóc res

un PALLASSO
és el que sóc

ho noto i dic que sí, ho accepto
i llavors jugo i m'agrada,
me n'adono i m'emociono
i m'encanta la comunicació

doncs visca la relació!

el mudisme de l'oracle

un curt de l'amiga Zoe Valls on vem participar:

hem rebut aquesta gravació de l'amic Tony sense concessionar-se

m'he pillat una antena

perquè si, en el camí cap a l'era d'aquari, on totes i cada una de nosaltres esdevindrem una antena en persona permanentment conectats a la noosfera, rebent i enviant missatges amb informació privilegiada constantment; doncs en aquest lent camí cap a la nova època la internet haurà estat útil com a pas intermig i previ, ajudant-nos a utilitzar un tipus de tecnologia bastant acceptable per comunicar-nos.

Però ja va sent hora d'havandonem aquesta forma casi arcaica i, abans de convertir-nos totalment en antenes vivents, us proposo que us en agencieu alguna com aquesta que jo he aconseguit, i ja veureu que bé...


pilleu-vos una antena!

no voteu

perquè amb cada vot que vagi a parar a les urnes estem LEGITIMITZANT aquest sistema injust, manipulat i obsolet.

per exemple: fa un parell de mesos es van posar d'acord els dos grans partits per canviar la constitució (cosa que no es fa mai, ni que surti un milió de persones al carrer demanant canvis constitucionals que permetin els referèndums i consultes populars sobre el dret a decidir)

l'únic antecedent, la única vegada dels 30 i algo anys de democràcia espanyola que s'havia canviat la constitució, va ser a principis dels '90 per poder entrar a Mastricht.

i ara, un altre cop, la segona vegada en la història d'aquesta jove democràcia, PP i PSOE extranyament d'acord en fer un canvi a la constitució que (aquí ve lo bo) va ser una porposta del senyor Trichet, aleshores encara president del BCE (Banc Central Europeu).

sí, en principi per salvar-nos de la crisi, per l'economia i su puta madre i lo que vulguin, però la qüestió és que en aquesta democràcia un canvi a la constitució es pot fer si ho diu el director d'un banc, i mai si ho demana el poble (porque la constitución no se toca!!)

en fin, un exemple més i crec que ja massa clar de que tota la pantomima aquesta de les eleccions i la campanya no és res més que una creixent enganyifa, una estafa anti-democràtica descarada i lamentablement acceptada, i que si l'anem legitimitzant (votant en el seu sistema) no s'acabarà ni al 2024 ni al 3022

bueno, no sé, jo dic: NO VOTEU

per mi ni als partits minoritaris, perquè jugant amb les seves normes no hi podran pas fer res, després els dos grans igualment s'ajuntaran per llepar-li el cul als bancs, i encara que hagis votat un minoritari el teu vot serà un vot més per les estadístiques de participació, i per justificar que existeixi aquest sistema que ja s'ha comprovat massa vegades corrupte.

i als qui diuen que si no votes deprés no et pots queixar jo els hi dic:
al contrari!
si votes no pots queixar-te, perquè ja has opinat, has donat el teu vot per confirmar que creus en aquest sistema, que l'acceptes com a bo i legítim, i per tant t'hi has de conformar i observar com segueixen fent la seva amb total impunitat i descaro... no?

no ho sé, tinc la sensació de que si no votes ja t'estàs queixant, i si cada cop hi ha menys participació, arribarà un moment en que no podran donar per vàlid cap resultat de merda...

que se jodan esos locos!!

la mano es más rápida que el ojo

i si entenem que quan diem ojo ens referim al cervell (on rebem i processem les dades que ens envia l'ull), podríem dir que la mano és més ràpida que la ment; lo qual a vegades pot ser realment una gran putada, perquè quan ho penses ja és tard i les mans pot fer una estona que han fet algo que potser no haurien fet si ho haguessis pensat

no me digas los euros

no me digas los euros
no me digas los euros por favor

el medley dels mortimers


maus'mix-mortimers al parke del dr. mascaró el 25 de juny del 2011

el Joanarquisme


us deixo aquí aquest documental sobre la nova corrent artística que s'expandeix per escenaris i escoles de teatre
durant el procés de creació de tres espectacles diferents ens hem enganxat al Joan Arqué i a la seva manera de fer...

tinc un enemic

es diu la pressa

m'empaita i m'acorrala i jo em defenso i me n'escapo,
però no sé com s'ho fa que sempre em troba
en algun lloc ben despistat un momentet
i em pilla i se m'endú i no sé ni a on em deixa...

per sort moltes vegades me n'adono i me'n puc escapolir,
m'hi fixo i l'analitzo i la despisto i me n'amago

ja sóc aquí, l'he deixat fa una estoneta aquí al costat,
però noto com m'espera i em controla per tornar-me a posseïr,
intentant desconcentrar-me i fer-me seu un altre cop...

un moment!
no sé qui sóc, no sé qui ets, no sé qui som
però veig que estem aquí...

una cosa després de l'altra també em sembla important
fins ara xavales!!

no obligueu

si's plau, no prohibiu
no obligueu

demaneu, en tot cas,
o recomaneu, si voleu...

però no prohibiu,
no obligueu, per favor...

no sigueu autoritaris
gràcies

els autoconsells

quan vaig estar a Nampula l'estiu passat em vaig endur una llista d'autoconsells que m'havia estat escrivint durant els dies previs al viatge.

com que són autoconsells a mi em van anar molt bé, i encara ara de vegades m'ajuden, però clar, no sé si a una altra persona li poden fer gaire servei o no.

tot i així, per si de cas, he decidit compartir-los.
diu així:

1.- mirar on poses els peus
2.- respirar i ser-hi.
                       Observar
3.- prevenidos para cambio, cambio.
4.- controla els nivells d'exigència
5.- pensa amb el què estàs fent.
6.- Disfruta-ho!
7.- do it NOW
8.- recorda la REALITAT
9.- transmetre-ho (Comunicació!)

un cop allà, a part d'utilitzar aquests nou, me'n van venir 4 ò 5 més in situ, com a revelació normal del moment, i també me'ls vaig quedar.
diu:

- Calla!
(Vale, ara ja pots parlar, però poc, només una mica: digues el que calgui, el que hagis de dir i prou, i torna a mirar)
- dels dubtes: enriute'n!
- Calma, moi...
         Calma
- Confia en tu, en el que sents, en el que saps, en les teves intuïcions.
- si plou, dobla la intensitat (de tot!)
- jo ajudo, o aquest voldria que fos el meu objectiu: ajudar a aquest univers a funcionar millor, intentar-ho

...he sentit a dir que

Segons el BANC MUNDIAL, hi ha 227 FAMÍLIES
que posseeixen el 47% de la RIQUESA MUNDIAL

Siguin més o menys exactes aquestes xifres,
TOT Això és un DESCARO!

Ja fa dies que s’estan passant
i mica a mica ens n’anem adonat
(són els que es reparteixen dividendos
i es gasten 600€ en un sopar o 5.000 en qualsevol tonteria)

Per què li diuen DEMOCRÀCIA
quan volen dir CAPITALISME EXTREM, VORAÇ
AGRESIU i DESORBITADAMENT INJUST?

PROU ESCLAVITUD!!

No volem seguir sent titelles de la
CORPORACIÓN ESCLAVITUD
(amb la única i simbòlica opció de votar, cada 4 anys,
al tontet de la dreta o al de l’esquerra; pots triar, diuen...)

...i com que sóc un UTOPISTA
vull compartir el meu DESIG DE LLUITAR
per un FUTUR MILLOR,
sense TANT de SOFRIMENT,
sense GANA i MORTS PREMATURES,
sense ODI entre semejantes.

Tots som trossos del planeta que hem aparegut per aquí,
ningú té dret a UTILITZAR-NOS i ESCLAVITZAR-NOS,
a prendre’ns el nostre TEMPS,
la nostra LLIBERTAT,
la nostra VIDA
pels interessos de tots aquells a qui tant els hi interessa!

Per això em vull declarar totalment en contra de 3 coses
que potser en algun moment han estat útils,
però no són, ni molt menys,
NECESSÀRIES
per a la nostra
EXISTÈNCIA i SUPERVIVÈNCIA:

Les ARMES, les FRONTERES i els DINERS

NO A LES ARMES, FORA FRONTERES, PROU DINERS!!
Si un dia escric la història d'un home que mentre està en un lloc on hi ha bastants insectes, allà distret, sense que se n'adoni, una aranya entra dins el seu sarró, perquè ell havia deixat la cremallera oberta quan havia agafat la llibreta i el boli per apuntar una idea, i després torna a guardar-ho tot dins el sarró i tanca la cremallera, però sense adonar-se que hi ha entrat una aranya, perquè estava concentrat apuntant la idea i no l'ha vist; i quan arriba a casa obre la cremallera un altre cop per tornar a agafar la llibreta i el boli per apuntar una altra idea que li ha vingut, i llavors quan treu la mà del sarró amb la llibreta negra i el boli vermell de clic·clac sense tap, tot d'una descobreix que també hi té una aranyeta, caminant-li per la mà; si un dia escric aquesta història segur que hauré de decidir si l'home té por de les aranyes o si no.

de quan vaig anar a l'Àfrica


he trobat aquest vídeo de quan vaig estar al Kivu, a l'est de la República Democàtica del Congo, l'abril del 2009, amb Pallassos Sense Fronteres i en col·laboració amb l'ACNUR-UNHCR

i lo del Hanes!


Bueno, doncs entre d'altres assignatures vàries, estic actuant en aquesta obra de teatre que es pot veure tots els dimarts i dimecres a les 21h en una petita sala de Barcelona, el Versus Teatre, fins al 27 d'abril. Sóc el guitarrista.

Us copio aquí una primera crítica que ha aparegut en alguna publicació teatral o algo:


"Si un comencés explicant la sinopsi d'aquesta obra, els espectadors es veurien atrets de seguida per una trama aparentment fulletonesca: dos germans que visiten els pares, l'aniversari d'una àvia, l'enterrament d'un amic de l'adolescència, la trobada amb vells amics, el reactor explosiu que és la família. Esclar que, a jutjar pel títol, els espectadors endevinaran també que, darrere del fulletó, alguna cosa hi deu haver sobre la incertesa del ser i del no ser shakesperiana.

La realitat escènica d'aquesta proposta és tota una altra. La companyia de recent creació, Obskené —neix el 2008—, té entre els seus principis fundacionals el d'oferir projectes arriscats i innovadors amb ganes d'explorar les diferents disciplines de les arts escèniques. Pensen també que el seu mètode de treball és l'equip i allò que ofereix cadascú a la col·lectivitat. I finalment volen mostrar allò que als espectadors de carrer se'ls amaga sempre darrere del teló de fons. No s'estan de confessar que la seva vol ser una creació obscena, com insinua el nom de la companyia, i descarada.

Amb tot això, els espectadors ja estan més que preparats per saber que no es trobaran davant d'un espectacle convencional i que el fulletó promès se'l poden pintar ben bé a l'oli perquè el que hi ha és una mena de trencaclosques en què els personatges es representen a ells mateixos en un joc del teatre dins el teatre, d'anades i vingudes, de retrocesos i incisos, i de complicitat amb els mateixos espectadors.

La festa no seria la festa sense algunes tasses de cafè trencades, unes tasses que han estat primer repartides entre els espectadors com a convidats a prendre cafè —sol, amb llet i amb sucre o sense— i que progressivament, a manera que avança la representació, van omplint subtilment, en una escenografia minimalista work in progress, una part de l'escenari. El dring de la trencadissa i el campaneig de la pedra blanca de les tasses es fusiona —com si d'un número de Pascal Comelade es tractés— amb els acords de guitarra elèctrica del músic Moisès Queralt —que ha trepitjat escenaris amb companyies tan diverses com les de Pau Riba, Tortell Poltrona, Cabo San Roque o Monty— que acompanya els intèrprets discretament, en un dels angles de l'escenari, i que posa les notes imprescindibles per fer saber que el llenguatge és també com una partitura.

La proposta compleix, doncs, amb la intenció de la companyia: presentar l'obra, per primera vegada aquí, d'un autor de la dramatúrgia alemanya encara jove, Ewald Palmtshofer (Mühlviertel, Àustria, 1978) i presentar també la versió catalana que té el mèrit d'haver aixecat el vol fa prop d'un any a l'Institut del Teatre amb voluntat d'entrar en el circuit estable.

Amb tot això, el risc carrega sobretot en els intèrprets i, de manera especial, esclar, en la direcció, a càrrec de Judith Pujol, que, entre les seves col·laboracions figura la d'haver treballat en pràctiques en la posada en escena de l'obra 'American Buffalo', dirigida per Julio Manrique al Teatre Lliure.

Al costat d'un veterà Òscar Mas, que acaba de sortir de l'espectacle 'El projecte dels bojos. Una utopia musical', a l'Almeria Teatre, hi ha un repartiment que, malgrat la seva aparença juvenil de conjunt, prové d'una diversitat de disciplines escèniques i d'haver trepitjat escenaris en molts casos de tendència alternativa, però no per això desconeguda. L'experiència, doncs, és un grau. I amb aquesta experiència, el muntatge també hi surt guanyant.

L'estructura de l'obra exigeix a cadascun dels intèrprets esprémer el seu personatge fins a l'últim gotim. I en una hora i quart es passa de la plàcida i aparent feliç entrada, amb l'esmentat convit a cafè, a la desintegració personal i familiar per la frustració acumulada. Suor i llàgrimes, que diria aquell. I tot damunt d'un cadafal vermell, com un ring de boxa o com una tarima d'execució medieval. L'experiment teatral és viscut al ple per tota la companyia. L'energia que hi aboquen s'encomana. Una altra cosa és que els espectadors, en els temps que corren, estiguin tan disposats com tots ells a participar de l'experiment del deixar de ser i oblidar-se del no ser."
Andreu Sotorra
 
«Hamlet és mort. No hi ha força de gravetat», d'Ewald Palmetshofer. Traducció de Kàtia Pago. Intèrprets: Isabelle Bres, Òscar Mas, Xavier Álvarez, Mireia Illamola, Magda Puig i Albert Boronat. Músic: Moisès Queralt. Espai escènic: Víctor Peralta. Vestuari: Giulia Grumi. Tècnic d'il·luminació: Andriy Kravchyk i Gemma Cortès. Amb la col·laboració de Míriam Escurriola. Assistent de direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Judith Pujol. Companyia Obskené. Versus Teatre.

si un caos concret se solidifica en una abstracció de progressos, les consonàncies extretes del cúmul d'efectes que composen el respecte per tots els aspectes discrets de les distraccions contingudes en l'últim estart dels subjectes abjectes, actuen amb gran contundència en les causes directes dels fets circumspectes restats en l'origen dels caus dels objectes

No, si és molt fàcil jugar a robots!

A Barcelona, per exemple, si vas pel metro, allà a l'andana o caminant pels passadissos, que fàcil per exemple intentar seguir aquella línia blanca de rajoles diferents....
Passa que clar, de cop sempre et pots trobar un humà parat allà al mig consultant els horaris i els cartells, o el que sigui que faci allà parat, simplement distret matant el temps, o intentant ressucitar-lo, però gens conscient evidentment de que està parat just enmig del recorregut que tu, com a robot del joc que dèiem, t'havies marcat o pre-fixat com a possible ruta inicial.
I clar, per una cosa o altra (cuidado que no et confonguin amb el que no ets) has d'acabar sortint dels marges de la passarela que t'havies imaginat i trepitjar la zona predestinada en un principi a l'ús i bon trepitjar dels humans, en un més dels quals tu t'has convertit havent d'abandonar el teu joc robòtic i acudint-se't que millor que el pròxim cop no canvïis el teu itinerari, sinó que com a bon robot ben construït, amb tota correcció i gran amabilitat, potser pots comentar-li a l'humà que està quirot com un espantaocells que s'enretiri o "cuidado, que passo per la cinta blanca aquesta, jo..."

Pre-sàpiens deshuvicat

Sí, hem estat col·laborant amb el Departament Esopèdric de Ritterdam en una investigació conjunta amb la Universitat Polièdrica Internacional de Rubrinhäun. Aquí us deixo aquest vídeo que forma part de l'estudi que s'ha realitzat:



A continuació adjunto l'article complet on s'especifiquen més detalladament els detalls de la investigació i les conclusions a les que s'ha arribat:

Pre-Sàpiens Deshuvicat
UN ESTUDI CONFIRMA LA TEORIA DE PANGEA

El Doctor Rutsnik Bradsvenigsvorn, de la Universitat Polièdrica Internacional de Rubrinhäun (Vulècia del Nord) va trobar un enigmàtic cofre enterrat sota unes immenses roques al fons d’un barranc quan realitzava una expedició conjunta amb el Depertament Esopèdric de Ritterdam. Fins ara, ni ell ni cap dels quatre científics que l’acompanyaven en el moment del descobriment, no han volgut desvetllar l’indret exacte on va tenir lloc la troballa.

“Les diferents especies viatjaven lliurement per tot el súper-continent”

Després de més de cinc anys d’investigació, i un cop efectuades les corresponents proves de Carboni-14 i els diferents anàlisis i testos químics (que es van realitzar sota un clima d’extrem secret als prestigiosos laboratoris vulecians), el Dr. Bradsvenigsvorn ha arribat a una conclusió que recolzaria la teoria tectònica del mite de Pangea i l’Atlàntida.
Segons aquests estudis es confirmaria que fa més de 300 milions d’anys tots els continents actuals formaven un únic súper-continent pel qual podien viatjar lliurement tots els animals terrestres del planeta, incloent-hi l’home.
Això va permetre que els habitants de les zones més humides del planeta entressin en contacte amb els qui provenien de les terres de secà, aquells a qui més havia tocat el sol es barrejaren fàcilment amb els que no el veien gairebé mai, i els que havien estat vivint en fondalades ventoses començaren a relacionar-se amb gent provinent de comunitats subterrànies acostumades a viure en coves i concavitats terrestres de tots tipus.

“De la fusió de les diferents races en va sorgir una nova espècie”

La lluita per la supervivència i la capacitat d’adaptació al medi van donar pas a una fusió de les diverses races d’aquell moment, causant així l’aparició d’un exemplar d’homínid únic en la seva espècie, que recentment s’ha batejat amb el nom de Pre-Sàpiens Deshuvicat.
El Pre-Sàpiens Deshuvicat es va extendre amb gran rapidesa per tot el súper-continent, sotmès als canvis constants de l’evolució: les diferències ètniques que caracteritzaven els habitants del planeta van anar desapareixent paulatinament, en un procés d’uniformització total; primer va ser la pell, després la fesomia de la cara i les faccions, i finalment el cervell. El resultat va ser una uniformitat absoluta a tots nivells.
Cansats de veure sempre les mateixes cares i temperaments, el següent pas (evidentment tots van tenir el mateix pensament) fou anar a explorar l’espai exterior en busca de varietat. Volien conèixer altres galàxies, i coincidint tots amb aquesta idea van fabricar unes màquines espacialitzades totes iguals i van sortir tots el mateix dia i a la mateixa hora, perquè tots havien fet els mateixos càlculs.
Va ser llavors quan van començar a mesclar-se amb extraterrestres dels més llunyans racons de les galàxies veïnes, entrant en contacte amb tot tipus d’al·ligàtors i reptilians de diferents espècies, caràcters i mides. Així van evolucionar i van seguir mutant fins aconseguir crear, ara sí, el que més s’assemblaria a l’ésser humà actual, tal i com el coneixem en els nostres dies.
 
“La mescla del Pre-sàpiens amb diferents E.T.’s va engendrar l’home actual”
 
Per algun desconegut motiu que el Dr. Bradsvenigsvorn encara està intentant desentrellar, hi hagué un moment en que aquests nous éssers espacials van decidir tornar a la Terra, descobrint que entremig dels seus antics territoris havien aparegut unes immenses superfícies d’aigua com les que anteriorment rodejaven el seu món: eren els mars i oceans que havien separat els continents, formant l’actual distribució continental, que encara es conserva i segueix en constant procés de mutació i canvi.
Alguns alienígenes, creats a partir de les fusions dels antics terrícoles amb extraterrestres de totes procedències, veient ja des de l’espai que les diferents zones de la Terra tenien diferents característiques i colors, van decidir distribuir-se segons les pintes que feien en els diversos espais del planeta.

“L’evolució continua i les mutacions carismàtiques encara ens rodegen”
 
Aquestes noves espècies tenen existència eterna, són immortals, i encara avui en dia continuen apareixent i passejant-se pel nostre món; a vegades prenen forma de polítics, d’altres de futbolista, i algun cop fins i tot de directors teatrals i altres espècimens rars que ens rodegen i ens confonen contínuament. Si vostè té sort i se’n troba algun per casualitat, potser pugi eliminar-lo...

Professora Catherine Hôldsbërg / Doctor Enric Sotracs
Rubrinhäun (Vulècia del Nord)

relacions cúbiques

Vaig endur-me el cubo de rubrick al bolo aquest de la rúcula de Badalona, i el Julián el va desfer i me'l va entregar en plena actuació, tal com havíem quedat.
Llavors me'n vaig oblidar uns quants dies, del cubo, perquè a vegades ja passa això, però de cop un dia em van venir unes ganes terribles de fer-ne un, i el tenia descontrolat; allà on pensava que estaria no hi era, i se'm va acudir de mirar dins el maletí de la pasta, recordant que l'últim cop que l'havia vist era el dia del bolo de rúcula, i havent pensat de fer-ho, creient, sense mirar-ho ni comprovar-ho, que el cubo seria dins el maletí, me'n vaig tornar a oblidar...
Però quan al cap d'una setmana ja no podia més i em va tornar a venir al cap la imatge dels quadradets de colors posant-se al seu lloc, vaig anar directe al maletí i el vaig obrir decidit, trobant-me amb la sorpresa de que el cubo no hi era, allà dins...
I vaig tornar a fer servir la tàctica de buscar-lo mentalment, intentant recordar on collons el podia haver guardat el dia de la rúcula al recollir tot l'escampall de coses en que queda convertit l'escenari al final de l'espectacle... i de cop em va venir! Clar, era allà, segur, a l'ampli, al calaixet de darrera l'ampli petit amb el cable d'alimentació i el jack blau de la Lia i alguna enquesta per respondre, segur...
Ara, comque tot això només estava passant dins el meu cap, i després del desengany del maletí de la pasta, havent donat per fet que el cubo seria allà quan el vaig trobar amb el cervell, però descobrint a la pràctica que la presència física de l'esmentat cub era nula en l'interior del conegut maletí; de seguida vaig anar cap a la sala del piano, on hi tenia l'ampli petit, i on efectivament vaig comprovar que encara hi havia el meu cubo de Rubrick. Que bé!
Però no el vaig fer pas de seguida, no... me'l vaig guardar, perquè aquell cubo havia estat barrejat en plena actuació de rúcula un mes abans, i per tant era una combinació màgica i especial que preferia reservar-me per fer-la ben concentrat en algun moment del meu aleshores futur.
Així, el cubo sagrat va estar-se uns quants dies més, i també unes quantes nits, sobre el meu escriptori, intacte, invocant-se amb el sol i la fosca, les mosques i la pols, fins que un dia vaig decidir endur-me'l en peregrinació, creient que al llarg d'aquella jornada apareixeria un moment propici per a la resolució de l'invocat trencaclosques.
Però no va ser així, i el cub va tornar a casa dins el meu sarró, embolicat amb un mitjó, i així va estar viatjant encara una setmaneta més entre llibretes i bufandes, fins que vaig decidir tornar-lo a deixar al sol, i que fos ell sol qui decidís el moment d'ésser resolt.
I va passar aleshores que un dia, una nit de fet, jo estava dormint i vaig somiar... i vaig somiar, perquè això és una cosa que no he explicat encara, o sigui que un moment:
Durant tot aquest temps que jo tenia el cubo invocant-se, mantenint-se tal com havia acabat el bolo de rúcula més d'un mes abans, prenent el sol i la lluna quan sortia, jo havia estat patint en silenci amb la por que algú, qualsevol, descobrís per casualitat el meu cubo màgic i decidís provar de fer alguna cara o donar-li unes voltes sense importància...
I clar, de cop, aquella nit, amb aquesta por que em rosegava per dins, vaig somiar això, que algú l'havia fet, en el somni algú trobava el cubo per allà sobre barrejat i el feia tot sencer i l'acabava...
Però jo no me'n recordava d'això quan em vaig despertar, sinó que va ser després, al migdia, quan estava encenent el foc i vaig veure el cub allà a la tauleta que hi ha al costat de l'estufa de llenya; i al notar que encara estava barrejat, vaig pensar: "hòstia, que no l'havia fet ja...?" i llavors em va venir com un llamp tota la història del somni sencer, i vaig pensar "uàl·la!" i vaig dir "que bé que no estigui fet encara... mira, ara el faré!"
Però no, no el vaig fer de moment, sinó que vaig preferir tornar-lo a deixar allà on era, reservant-me'l encara més, conscient de l'evident risc aparent que corria amb la presa d'aquella valenta decisió.
Llavors un dia me'l vaig tornar a endur de passeig dins la bossa, guardant-lo ara dins el gorro negre que no em posava casi mai, i ahir, o abans d'ahir, de cop, no sé quan ni com va anar, el vaig agafar o algo, i per alguna raó que ara mateix se m'escapa ja el tenia a les mans i l'estava fent tranquilament; amb el mètode Jessica Frederich, clar, i vaig estar molt content d'haver-lo pogut fer jo i acabar-lo tot sencer, amb lo invocat que estava, i enrecordant-me inclús de l'últim pas, el de baixa doble esquerra baixa esquerra, puja dreta puja dreta puja.

una mica de promo...


sí, perquè vem anar a la tele, a M1, la televisió local del maresme...

apologia de l'esternut

una cosa que m'encanta dels esternuts, entre d'altres, és que és un gran descreuador de cames, postura altrament altament perjudiciosa o poc beneficiosa, segons com es miri, o en quin sentit parlem.
per exemple, hi ha qui creu que és millor estar amb les cames descreuades, més aviat paral·leles i rectes, ben assegut quan algú seu, per qüestions òbvies de postura corporal bàsica i millora en la respiració global del cos.
ja l'he tornat a pillar, sí sí, claríssim.
així, un esternut sobtat, en un moment donat, i segons amb quina força vingui, o quina intensitat agafi en la velocitat de reacció de qui estornuda, bé ens podria ben servir com a separador de cames quan seiem, en cas de seure amb les cames com creuades; més que res per la por de que algun moc veloç aparegui a gran velocitat sortint del nostre nas o boca, qui sap, i caigui sobre els nostres pantalons, faldilles, cuixes, o cos en qualsevol cas.
més encara si es tenen les mans ocupades amb algun llibre, cigarret o objecte imaginat, que ens impedeixi evitar l'impacte del moc sobre la nostra roba, sobretot si anem vestits...
no, millor que vagi a parar a terra, nosaltres amb les cames ben posades i el cos respirant bé, ja decidirem si el recollim o l'ignorem o a veure què en fem, faríem o farem.
salut! doncs, i a separar-les quan volguem, que també podria ser que tot això no sigui ben bé així, o fins i tot que sigui totalment diferent i no tingui res a veure amb la veritat...
la de veritat, vull dir,
la realitat

Extractos de varios cachos sueltos...

Ladies and Gentlemen!!
Now the moment we were all waiting for...
Wellcome to the real world!
At this time I would like to introduce to you all these wonderfull musicians I've got the pleasure to be working with:
You may say I'm a dreamer, but I'm not the only one, and I hope some day you'll join us; and if the world that we are forced to accept is false and nothing is true, then everything is posible...
Yes! Why not? Like in a movie, like in American movies, you know? Hollywood pictures! With Tom Hanks, Steven Spielberg, Ronald Reagan...
And as one realizes that one is a dream figure in another person's dream... That is self awereness!
It's just moment, after moment, after moment...
And if you say YES to this instant, you say YES to all the existence...
Holy shit!!
I like it.
I love it!
I want to play with you.
I need it, so I take, I turn my face to you...
Harmony and understanding, sympathy and trust abounding.
No more false hoods or derisions, golden living dreams of visions, mystic crystal reveletions, and the mind's true liberetion...
Aquarius.... Aquarius...

rúcula! - el disc

sí, ja és a punt de sortir!
de moment es poden escoltar els temes per internet aquí:
http://www.myspace.com/ruculabona
suposo que es podran descarregar, sinó ja ho intentaré habilitar-ho

és que m'edito, sabeu...
amb l'FNAC i el Corte Inglés encara estem negocinat, però a Ca la Yeho, segur que el trobareu...
en breu!

Partida Bona

de fet en principi la idea era presentar-me a les municipals del maig, però crec que aprofitaré la campanya de les autonòmiques per anar fent la meva...
i més sabent que les ereccions són el dia que ma mare fa 60 anys, de manera que he pensat: quin bon regal per una mare, el dia que completa la sexta dècada, un fill president, no creieu...?
voteu-me!
http://www.partidabona.blogspot.com/
us n'arrepentireu...

sóc un pallasso o sóc un malalt?

sóc un malalt que vol ser pallasso
però res, això, res més que això, el típic malalt que es passa els dies dient i les nits somiant que vol ser pallasso.
vol ser un pallasso, ell, aquest malalt que sóc i parla d'ell com si fos un malalt que diu que ell el que vol és ser pallasso.
pobre malaltet, aiaiai, el pobre pallasset,
que potser mai arribarà a semblar ni ell ni el seu semblant...
pobret pobret, aquest pallasso malaltet...

Conte de l'Arrepruf

- Arrepruf! Vine cap a casa! – li va dir la seva mare quan el va veure sortir tot despentinat al mig del carrer.

Però ell no va sentir-la, o potser no va voler sentir-la, perquè de seguida va començar a treure’s la roba sense parar de caminar cap al seu arbre, desfent-se de la samarreta amb facilitat i saludant amb la mà enlaire, orgullós del que sentia; saltava i somreia amb alegria sota l’impressionant aiguat que queia. Quin xàfec! Feia molts dies que ho esperava i per fi havia arribat. Ni mitjons ni pantalons, les cames nues xopant-se a regalims mentre s’enfilava destrament dalt del seu arbre; i quan arribava al capdamunt, allà on tenia el seu lloc d’estar, es girava amb atreviment, treient-se l’última peça de roba que li restava, i donant una ullada al seu voltant abans de tirar els calçotets a l’aire, bramava:

- Bon Arrepruf!

La mare, que seguia palplantada sota el llindar de la porta mirant-se’l estupefacte, ja feia temps que sabia que era així com el seu fill era feliç: enfilant-se dalt del seu arbre quan plovia, despullant-se com un nen i sentint l’aigua mullar-lo en l’escalada fins arribar al seu lloc d’estar, allà on ara estava i on tant li agradava estar i passar-hi estones i estonetes. Estonetes netes, clar. Les més netes i polides de la zona, més fins i tot que les nétes de la senyora que tenien per veïna, curiosa encuriosida esmorteïda, qui ja treia el cap per la finestra preguntant-se que carai li agafava en aquell noi de vailet que tenia per veí, qui cada cop que començava a ploure el veia enfilar-se arbre amunt i ben amunt, i ja ara l’observava ben atenta amb la mirada...

Amb un lleuger aixecament de cap i celles va saludar la mare d’Arrepruf, abans de tornar a córrer la cortina per entaforar-se novament dins el seu cau a estabornir-se entre tragos i pensaments, i perdent-se així mateix el moment en que la dona que tenia per veïna donava mitja volta sota el llindar de la porta d’entrada, que feia una estoneta havia esta la de sortida, i sense girar-se ni immutar-se, entrant a casa, la mare remugava:

- Ai, quin Arrepruf, aquest Arrepruf... Quin Arrepruf!

- Bon Arrepruf!! – seguia cridant ell des de dalt de tot del seu arbre; i això sí que li encantava. S’autoinvocava i s’alliberava, era un joc, una realitat bestial, una gran cosa de veritat. Ell era l’Arrepruf i estava despullat sota la pluja allà enfilat dalt del seu arbre, estant allà al seu lloc d’estar, que era el lloc on ara estava, i estava allà i hi estava.

la rúcula a texas


em vaig trobar això per Argentona fa uns dies; no sé de què va, però ho presentaven com un duelo de cantautors.
pel que sembla l'espectacle que es titula així, La Rúcula a Texas.
qualsevol dubte sobre la realitat dels moments serà realment una gran coincidència.

me'n recordo quan existia

molava molt, i tant!
ui, ja fa bastant, d'això...
no sé, igual fa molt.
potser fins i tot temps.
no ho sé
però molava,
molava molt, això sí,
me'n recordo.
jo existia
era una persona, i estava per allà...
no sé, existint, sent.
sent una cosa que existia.
i m'encantava.
no és cap imaginació, no...
no m'ho invento,
me'n recordo de veritat,
jo existia.
i em molava molt existir.
me'n cantava

benaventurats!

els qui tenen bitllets de 20€
perquè un dia els descanviaran

benaventurats els qui tenen monedes
perquè també se les gastaran

benaventurats els diners que existeixen
i els que algun dia existiran
i els que no existeixen encara
ni mai existiran

benaventurats els qui parlen de pasta
perquè segur que la necessitaran

benaventurats els qui controlen finances i xifres
i els qui o es mouen per pasta
o no ho fan

benaventurats els que flipen tenint-ne
i els que en volen seguir acumulant

com jo,
que en vull molta
i més
i molta més
i més i més i més...
potser sí que estem ben sonats
per tenir-ne faig el que sigui
pensant el que calgui
o fins i tot,
si cal,
també sense pensar
 ni sentir res d'especial
quin fàstig que em faig...
i visca els humans!

m'agrada

deixar dir l'última paraula
cedir-la,
donar-la.

i encara que primer no ho sembli,
després l'energia creix i s'expansiona
de forma exponencial.

sí, d'aquesta manera,
exponencialment,
s'inventa i es renova l'energia
en aquest cas.

en el cas de cedir la paraula,
volem dir,
és clar.

la última.

l'última
paraula:

me peina gustarme

¡pero si eres calvo!
por eso me peino
¿para gustarte?
no, para no peinarme

versions


he fet aquesta versió del poema sencer d'en pau, en pau riba, una de les metralletres que deixa anar al començament de l'espectacle metralletres, al final del primer tema, la simfonia nº3 crec que es diu, les sabates descordades i tal, i que quan ve el tros de "però quina por..." treu el poema sencer de la butxaca i... tal
en aquest cas ja he comentat que ha estat un planeta sencer el que m'he trobat

escriure

per dir que puc escriure
que sé escriure
escriure escriure perquè m'agrada aquesta paraula,
escriure
escriure sabent que potser no cal escriure,
sobretot si no tens res a dir
però sabent que si vols, si vols escriure,
pots
pots i ho fas i escrius escriure i pots
perquè saps que són paraules que et mola escriure
amb boli a mà en una llibreta
o teclejat aquí al teclat
per dir-li a l'ordenyador el que li vols dir
i que ho pengi
que ho pengi a la internet perquè hi hagi altra gent que si vol, o per pura casualitat, o qui sap per quin sapquè, pugui saber que avui, o qualsevol altre dia, has tornat a
escriure

ex-room


sí, aquest és el mapa que va anar apareixent a l'habitació de can rajoles on he estat vivint durant 4 anys.
ara l'exposició ja s'ha acabat, i de moment el comissari no ha volgut fer declaracions, però de ben segur que en vindran d'altres, que la mateixa casa ja ho demana...
pel que s'ha pogut saber, s'estan sospesant propostes d'altres garitus menys reconeguts, com el MOMA, el Louvre, o el Museo del Prado, que ja s'han interessat per la següent destinació de l'obra.
fins aleshores, aquí tenim aquest document de valor incalculable que n'assegura l'autenticitat real i la postumació veritable.
gaudim-ne, doncs, si és que es pot,
i visca l'art de la conxorxa!!

algú en sap algo d'aquest home?

de qui?
per dir-li d'alguna manera, vull dir...
no sé
no, jo fa dies que no el veig
ni jo
ah doncs jo tampoc
pues a mi l'altre dia em va semblar veure'l passar, així com de lluny, però tampoc sé segur si era ell...
home, si fos ell l'hauries reconegut!
sí, creieu?
sí segur, si només t'ho va semblar és que no era ell
clar, l'hauries reconegut, inclús de lluny
bueno, si vosaltres ho dieu...
sí sí, segur
doncs jo si us dic la veritat no acabo de tenir-les totes
què vols dir?
pues això, que no sé si el tornarem a veure...
per què?
no ho sé, és com una sensació...
ah...
bueno, a veure...
de totes maneres, si algú en sap algo o algo que ho digui, de veritat
ah sí sí, si's plau...
i tant
no, no és que volguem preocupar-nos, però...
què?
no, que ja comença a fer massa que dura tot això... no?
sí, és veritat
el què?
no res res, tranqui, ja...
què?
no, res, això, que tranqui, que ja...
ja què?
no sé, que ja ho veurem, no?
si és que el veiem...
a qui?
xxt!
què?!
res res, que ja ho veurem
si és que el veiem, o no...
qui sap

en tot cas, a mi no m'heu vist...
a qui?
eh?
ah no, res res, ja...
què?
que sí, que res, que tranqui, que ja...
vale vale
pues vale tranqui
vale
fins ara doncs
vinga

i lo del show

bueno, per tots aquells que no veu tenir la ocasió de venir cap vespre mentre va durar la gira, i fruit d'algun comentari comentat per aquí, ens arriben uns fragmentets de l'espectacle en solitari que es va estar realitzant a can rajoles durant la passada tardor

com esperem que s'apreciï en les imatges la solitud és total, i des d'aquí voldríem desitjar intensament que gaudiu també de l'anunciat aburriment que dominava en el transcurs de la vetllada, així com dels trossets de realitat del moment es van anar succeint l'un rere l'altre durant tot l'espectacle, deixant estupefactes a menys de dos, i de un.
tot un èxit

sense gaire intenció

em pregunten si sabré dir que sí
quan arribi el moment de dir que no.
els hi dic que sí i penso que el moment ja ha arribat.
no sé si no se'm creuen o si se'ls hi creuen els cables,
crec que dubten i creen una nova instrucció.
n'hauré de fer un bon ús i saber-me mantenir amb decisió,
els hi responc que no tenen per què patir.
respiren, respiro.
és una situació i ells l'han creada, tot i que potser he estat jo i no veig clar per on sortir-me'n, encara menys com m'ho faré.
sé que saben moure's i saben que sé com fer-ho perquè sembli que no ho sé.
torno a dissimular i ells fan com si no haguessin vist res
jo he tancat els ulls i ja no hi eren
si no han desaparegut ja pot ser que ja no ho facin
però no hi són per enlloc i em quedo sol pensant que sí,
que el moment ja és arribat
i dic que sí,
que clar que sí

el calendari dels mortimers!

ja el tenim aquí, sí, l'esperadíssim calendari dels mortimers 2010, la portada del qual us presento a continuació, manufacturat artesanalment amb la sempre més que apreciable ajuda del bon amic Xandri, qui ha supervisat fidelment tot el procés d'elaboració en relació constant amb tots tipus de màquines i aparells tecnològics de díficil comprensió i comunicació empàtica.
disponible ja mateix als diferents punts de venta habituals
edició limitada - fes aquí la teva reserva

continua la gira...

bé, aquí us deixo el cartell promocional de l'espectacle aburrit que s'està representant darrerement els dijous al vespre a la casa de les rajoles, a Tiana, on podem confirmar que fins i tot s'ha rumorejat un imminent passe amb públic en el context de la gira que continua...

sóc un bitllet de 5 €uros

i sí, clar, clar que em molaria més ser de 50 ò de 100...
però bueno, almenys sóc un bitllet!
pitjor seria ser una moneda, no?
a veure, igual de les de 2 € encara, que ets la més heavy, o d'1, el típic €uret, vale, encara fas algo, però imagina't ser una moneda de 10 ò 20 cèntims...
ò de 5, que n'hi ha que sembla que ja ni les vegin...
és ben terrible, pobrets cèntims...
existint com existeixen, segons he sentit a dir, bitllets de fins a 500€, és vergonyós que hi hagi qui s'ha de conformar en ser una moneda, especialment de les de menys d'1€...
jo tinc bastants amics que són bitllets de 10 €, inclús algun col·lega de 20, i conec més d'un bitllet de 50 € amb qui m'he relacionat afablement en diverses ocasions... un dia fins i tot em va semblar veure'n passar un de 200 €, però ell no em va veure, i si ho va fer va dissimular i no em va ni saludar...
i al mateix temps he conegut monedes d'1 i 2 cèntims
pobres...
una tragèdia, sí...
les que em cauen molt bé són les de 50 cèntims, no sé perquè, però és així, tenim com una conexió especial o algo, i sempre conectem tan i tan bé i fem tan bones migues i amigues...
potser pel 5 aquest, no sé, sóc bastant dels numeròlegs, jo...
clar, com que sóc un bitllet de cinc €uros...
m'agrada ser un bitllet de 5 €
no sé per quant de temps podré seguir-ho essent
de moment ho accepto i en gaudeixo
sóc un bitllet de 5 € i existeixo

més feliç i més trist

feliç d'entendre a vegades que entenc més coses,
de difenrents maneres;
d'entendre que a vegades no cal entendre-ho d'una forma tan racional,
sinó més sensitiva,
acceptant,
intuïnt la realitat...

cosa que a vegades també et pot fer sentir més trist
perquè entens coses diferents,
o de diferent manera,
per la forma en que ara estàs en les coses
i sents la tristesa gran que de vegades hi ha en tot

però aquesta manera d'entendre-ho també et fa estar més feliç
per la sensació d'absurd, d'unitat,
de que al cap i a la fi és tot la mateixa realitat,
la de veritat,
la realitat en la que jo també hi sóc

perquè sí, formo part d'aquesta cosa gran
o tan gran
que és la realitat, el tot aquest...
som som això

quina merda collons no poder-ho explicar millor!
perquè és una sensació,
una manera de sentir-me que si la intento racionalitzar
per posar-la aquí en paraules ja se'n va,
la perdo, no la puc expressar...
collons
com mola!
sentir-la...

me cruzo con robots por la calle

y que fruncidos sus ceños
que preocupadas las miradas
cuán cabizbajos sus andares
cuánta trsteza en el moverse

recogiéndose,
ignorándose,
autodesmontándose...

un desxifri

les violetes
quan van a poc a poc
són molt agresives

de vacassiones

alguns moments perduts pel trestevere, a roma, fent coses...

generalitzant

és com que hi han dos tipus d'èpoques, no?

quan cada cop que reps un missatge saps que segurament serà d'una xurri o un amor naixent deleitós d'obrir-se a proposicions i tot tipus de comunicacions compartibles, per exemple; o quan cada cop que reps un missatge saps que serà de movistar publi, oferta movistar, movistar su puta madre...

sí, està bé, em fan riure els dos tipus d'època...
haha

igual que hi han com dos tipus de persones, els que es pentinen i els que no, o els que compren encenedors i els que no...

com a exercici d'ordenació i perillosa generalització, que ja sabem que és traïdora i mai massa desitjable, o convenient de practicar.
tot i així, de vegades, sense voler, passa
i no te'n pots estar

muzungu biscuit

buenu penya, ja ho tenim això
justificaré el meu absentisme explicant per aquells que no ho sàpiguen ja que he estat casi un mes al Congo, a Goma, amb Pallassos Sense Fronteres, i després al tornar he seguit fent coses i aprofitant per passar a net la llibreta blava que havia anat escribint durant aquest viatge.
així, finalment he optat per publicar-ho com a història en un blog a part, no sé si ho podreu clickar per anar-hi amb tanta calma com trobeu, però sinó ja ho sabeu, corta i pega o clickeu-lo quan volgueu:

http://muzungubiscuit.blogspot.com/

fins ara!

desafino


vinga penya, una cançoneta, que fa molts dies que no publicava res, eh...
voi!!

dá vida brincando




és un vídeo resum de l'expedició de Pallassos Sense Fronteres a Maputo, Moçambique, l'octubre i novembre del passat 2008, on vem estar currant amb Os Palhaços Románticos i tota aquesta penya de Casa Velha

per exemple, jo dic no

a les armes
a les fronteres
i als diners

ni en volem,
ni ens agraden,
ni en necessitem

a la puta merda ja joder!
amb tota aquesta puta merda...

com a trossos del planeta, vull dir
com a éssers d'una espècie que ha aparegut per aquí

de veritat que no ho necessitem
en sèriu

el que hem de

saber
entendre
i acceptar

és que podem
gaudir de l'àbundància

sense abusar-ne, clar, no cal dir-ho
però podem gaudir-ne, sí.

sapiguem-ho
entenguem-ho
acceptem-ho

ei!
si volem eh...
això està claríssim, clar

jo sí, jo vull

vull saber-ho, entendre-ho, i acceptar-ho

ah, i enrecordar-me'n clar!
per tots els petons de la galàxia!!

imatge


no és una foto, sinó una recreació digital, una imatge generada per computadora del que es veuria des de l'espai si miressis la Terra.
n'he trobat una altra, des d'una mica més lluny:


sí, són satèl·lits i coses que els humans hem anat movent i canviant de lloc.
trossos d'univers modificats per altres trossos d'univers
impressionant eh...

les nits de la setmana

diumuns
dillarts
dimartcres
dimeus
dijondres
divabte
dissuenge

rúcula!


sí, és el trailer del nou espectacle que estic preparant
a veure si em surten molts bolos

mensaje

ens ha arribat aquest missatge, dels de la gència.
diuen que els hi ha arribat des d'altres dimenions, no sé què en pensareu...
aquí us el copio:

Sí, somos vuestros hermanos guías en misión.
Estamos en conexión desde nuestra base submarina, atentos a los acontecimientos mundiales, procurando intervenir de todas las formas que se nos es permitido; de neutralizar en lo posible también, toda amenaza o acechanza superior a vuestras fuerzas y posibilidades actuales. Lo difícil es hacerles entender de que nada les es imposible a Uds., y que en su interior hay potenciales sin límite que todavía no han explorado, lo cual los hace únicos y especiales; perfectos para la labor que se les encomendó: aprender a amar y enseñar a amar.
Deben abrir los ojos. Sentir lo que les estamos diciendo, y lo que aún no les hemos podido decir. Si abren su mente y su corazón en paralelo, percibirán la dimensión de lo que se espera; de lo que esta ocurriendo; de lo que deben prepararse a saber, y de lo que esta por venir.
Este es un buen momento para poner a prueba cuanto aprendieron; ésta es la hora de la magia y de la alquimia; de la transformación de mentes y corazones, y es el momento del cambio de modelos y expectativas. Se lo decimos porque Uds. pueden evitar que haya retrocesos y falsas expectativas.
Ocurrirá todo esto, en medio de una avalancha de revelaciones y de conocimientos que saldrán a la luz, para que todos vean y escuchen, para que nadie deje de saber y todos puedan optar en medio de la desesperanza.
Ahora es cuando las máscaras caídas mostrarán lo que nunca antes se apreció, el alma de una sociedad necesitada de un renacimiento general. Dentro de lo malo, algo muy bueno, por cuanto todo apunta y obliga al cambio total.
Este es el momento del nuevo comienzo, y no dentro de tres años y poco. Es ahora cuando los pasos de todos y de cada uno de Uds. están dirigidos, orientados a la consecución del Gran Plan, por ello la misión los requiere atentos y despiertos en todo sentido. Es por eso que hoy están aquí, y cada uno donde se encuentra . Déjense guiar y fluir para que a través vuestro se operen los cambios y las transformaciones planetarias.
Hace décadas Uds. llegaron hasta aquí esperando confirmar lo que parecía improbable: que el universo se estaba comunicando y quería confiarle a la humanidad, a través de mentes y corazones sencillos, una responsabilidad aparentemente superior a sus fuerzas. Hoy pueden hacer el recuento de todo lo que ocurrió a continuación , y todo lo que falta y se espera que se dé, y que será para Uds. más extraordinario aún . Verán entonces cómo las cosas sí funcionan cuando hay voluntad y espíritu de servicio.
Este año tendrán varias salidas importantes en donde nos encontraremos y se encontrarán. En ellas estaremos una vez más juntos y unidos en propósito y acción, vivenciando experiencias interdimensionales muy serias y necesarias. Ahora en lo que debe concentrar su atención igual que nosotros, es en salvar lo mejor del planeta, creyendo en el cambio y siendo los generadores del cambio con esperanza y convicción.
A pesar de que el clima externo e interno se van tornando a cada paso más violento, como señal inequívoca de la llegada de las grandes transformaciones, no faltará la luz ni las señales de esperanza. Ahora sabrán el por qué las puertas fueron abiertas pudiendo contemplar el tránsito a otra realidad que arrastrará todo como en un agujero negro, pero espiritual, para producir luego una explosión y expansión de luz.
Ahora las voces de todos los que claman justicia serán escuchadas , porque todo será nuevo, y a la vez no lo será, porque se sabrá lo que alguna vez se supo, y que fue ocultado y olvidado. Y será ahora…

hahahahahaha......

tota l'existència

per arribar a aquest moment
¿delirios de grandeza?
¿depresión?
¿ansiedad?
¿te despiertas sin saber quién eres
y te gustaría no volver a acordarte?

si la locura se te come,
si no sabes ya dónde esconderte,
si tus días parecen fechas y tus horas almas en vinagre
vuelve, ven a escuchar esto:

no tenemos nada para ti,
nada nuevo ni original,
nada diferente
sólo mierda y más mierda,
la misma mierda de siempre
y a un precio totalmente destornillante

nos quedamos con tu tiempo y con tu realidad
nos llevamos tu personalidad
y la descuartizamos al azar

sabes lo que haces
no dejes de engañarte
la vida te lo agradcerá

de mortimers


aquí el documentat documental sobre la jove companyia tianenca.
que els mortimers som tots, ja ho sabeu
i en xandri segueix amb nosaltres...

però és que no puc parar de ser jo

i aquí ve una de les grans tragèdies, clar...
potser és massa bèstia aquesta paraula?
és igual

però és que no puc evitar la sensació que tinc tan sovint

com m'agradaria deixar de ser jo...
una estona, almenys,
o de vegades.

molt sovint potser seria massa,
i sempre està claríssim que és passar-se,
però de tant en tant,
casi mai, si voleu,
tot i que això és molt poc
i no puc negar que aspiro a més,
vull acostar-me com a mínim a bastants cops,
i si tant és massa agosarat,
potser em conformaria amb
ocasionalment
algo com a ratos...

en tot cas ho trobo ben terrible

no poder deixar de ser jo
estar fora d'aquí algun moment i notar-ho
no sé el què però notar-ho
notar això que deu haver-hi per aquí fora
en forma com de realitat
i que ves a saber com deu ser en realitat...

qui ho pugui saber que flipi
fins llavors, anem intentant-ho

casi constantment
o sempre que ho fem
però ho provem

i hi han moments
què?
ara, ara...

un cavall

és un cavall
l'ha fet mon pare, la foto
no sé si es deu dir Cap de Cerdanya
o quin nom pot tenir
és macu de veure, però, aquest cavall...

repercussions

el consagrat realitzador Justine Time ha muntat aquest trailer del que serà una imminent estrena a les grans pantalles de tot el planeta i ens l'ha fet arribar com a mostra del seu suport.

des d'aquí agraïr de nou el recolzament rebut pels milers de milions de seguidors que no han deixat d'enviar-nos els seus missatges entussiasmats.
de tot cor, gràcies!
anem amb nosaltres!!

vaig amb en moi


aquí les primeres mostres de suport
de moment no podem assegurar que hi hagi res gaire clar
potser més endavant ens arribarà més informació, qui sap
aquests de la gència són tan així...

ser el planeta

és que jo vull ser el planeta
ser les coses que veig
estar en el que veig

i ja sé que en certa manera hi sóc,
perquè hi sóc,
però no puc evitar moments
en que m'agradaria ser-hi més,
en les coses que veig

perquè ho sóc
i sé que ho sóc
però de vegades no m'hi sento
tant com voldria

i les veig i les sento
però vull ser-les,
totes aquestes coses...

jo vull ser el planeta!
cútupan

cutupàn

cutúpan

cútupan

cutupàn!


és com a 6/8 que ha de ser
com a tresets, però deixant una pauseta entre cada
cutupan

potser m'he passat?´
està bé, no?
una mica musical...

cútupan, cutupàn!

com a tresets...

xíquiti, xíquiti, xíquiti...

que guai

que el govern li doni els meus impostos als de "la Caixa" (parlem?) perquè puguin tenir diners per pagar-me el sou i jo torni a tenir pasta per seguir pagant impostos...

hi nyika wutomi na hi tlanga


aqui em veieu a Maputo, capital de Moçambique, al pati de l'Associaçâo Cultural Casa Velha, on hem estat currant aquest mes.
aquest tema en shangana, idioma local d'allà, el vem composar amb el Pepe dels Palhaços Románticos, la gent amb qui curràvem, i la lletra parla de donar vida fent bromes, per créixer en un món en pau i tal

per cert, ara m'ha arribat un mail del denguito, coordinador ufissial de l'expedició, que s'ha quedat allà una setmaneta més. Us el copio sencer, que el cabron, amb aquesta sensibilitat cranc que té, ha sabut fer un molt bon resum bastant intens del que ha sigut aquesta moguda per nosaltres...


Alo, agora eu soy un mulungu (blanco) que fico solsinho en Maputo, mais no estoy solsinho porque me rodeo de nuevos amigos y amigas mulandis (negros), pretas negras, persoas maravillosas, belhesa africana....,. Agora mis amigos payasos (Leo, Moi, Maus) ya voltaron a Barcelona, eu fico aqui uma semana mais..., feichando el proyecto, facendo alguna actuacion mais y despidiendome de este Mozambique simpatico donde pasamos un mes emocionante, dando vida a brincar!...
Una nueva aventura payasa, esta vez la nariz roja me mostro la pobreza mas bestia, nunca havia estado tan cerca de una realidad asi..., estuvimos actuando en bairos de Maputo, muchos meninos por la calle, mujeres solas, enfermedad y hambre...,. Se que hay Africas mucho peores, la realidad del campo quedo todavia por conocer, pero lo que aqui compartimos nos llego muy adentro. Es impresionante como se puede combinar la belheza de las mulheres, la autenticidad de la gente, la simpatia y el respeto que transmiten, con la pobreza y la impotencia de un futuro dificil de imaginar...,.
Estuvimos compartiendo proyecto con unos pallassos de aqui, "Os Palhasos Romanticos", les dimos unos talleres y creamos un espectaculo juntos, despues estuvimos actuando por los bairos, haciendo tambien pasacalles..., algo nunca visto por aqui. El resultado ha sido muy positivo, muita brincadeira, delirio y risa en la rua..., y buenos payasos en Maputo con ganas de seguir.
He tenido oportunidad de conocer los bairos y las casa de algunos de estos payasos, la realidad me ha partido por dentro..., ahora toca volver y aprender a convivir en la Europa del strees estupido y preocupaciones mulungas con las sensaciones acumuladas en este viaje.
Hicimos una gira por los bairos, con el lema "Da vida Brincando" como "Os palhasos Romanticos sem fronteiras". Queria destacar el trabajo hecho por la gente de Casa Velha (una asociacion cultural con la que PSF trabaja desde hace tiempo) y la entrega del grupo de payasos..., felicitar a Daniel, Susi, Fernanda, Felis, Flaviola, Ivette, Rozinha, Pepe, Boa, Rafael, y a Dj.Xupi (tecnico de sonido en la gira).
Ayer estuve en casa de una de estas payasas, en el bairo de Chamanculo, queria presentarme a su familia..., bueno a sus hermanos, sus padres ya murieron,...me encontre en una casa de dos habitaciones pequenhas, con la luz de un candil, con una tetera al fuego de carbon como unico alimento para la cena, llovia y goteaba el tejado..., una menina duchandose en la rua aprovechando el agua de la lluvia..., tambien conoci los otros bairos de los otros payasos, el panorama no presenta grandes diferencias...,. Volvi a casa, paseando como mulungu solsinho por Chamanculo, tranquilo y pensativo, alucinado de la fuerza de estos xavales que se abrieron a brincar con nosotros, a pintarse la nariz, a malabarear, a reir y cantar...,. Algunos dias sus caras no eran las mejores, habia hambre y sin comer es dificil hacer reir. El proyecto con PSF cubre parte de sus necesidades, ... pero todos presentan una motivacion extra de la que todos debemos aprender, salir a brincar, payasear con nosotros, les da la oportunidad de desconectar de sus duras realidades.
Ahora hay que intentar que eso no acabe ahi..., que el proyecto Casa Velha crezca y pueda autogestionarse..., en eso estamos desde PSF.
Si este verano tuve la oportunidad en Gaza de ver como la nariz roja podia hacer reir por igual a palestinos y israelis, ahora pude experimentar la sensacion de romper las diferencias raciales entre mulungus y mulandis..., aqui como payasos y como personas tuvimos el calor de la gente en todos los lugares donde estuvimos..., las narices y el humor permiten con su logica absurda estos instantes magicos..., juntamos risas, danzas y buenos deseos.
Y mientras por ahi, Obama se hizo presidente, el F.C Ferroviario de Maputo gano la Liga de futbol de Mozambique, los estudiantes de aqui estan de examenes, a manha son las elecciones generales, Frelimo por tudos lados..., la companyia telefonica MCEL sigue pintando casa de amarillo, estamos juntos, tudo Bem!...., las chapas pa arriba pa abajo, las mulheres con sus capulanas, los mercados llenos de vida, tudo bom!...llega el verano!
El sabado me vuelvo pa Barcelona, a encontrarme con el hinvierno..., ya seguimos hablando por ahi,...,.
Kani Mambo Mozambique!
Beijos desde Maputo.
Albert "Denguito"

com si haguéssim vingut a dir algo

a fer algo
com si estiguéssim aquí per algo
com si algo tingués sentit
com si un motiu amagat s'escapés entre les causes
com si un perquè estigués davant d'un altre
i al darrere d'aquest un altre
com si no hi hagués prou coincidències
com si no fós una casualitat prou gran
haver arribat fins aquí
i estar ara aquí
perquè hi som

com si tot plegat només fós una broma
i en segons quins moments déunidó quina broma
i en alguns altres
deunidó quina broma

com si tot fós perquè sí
però no ho poguéssim entendre

com si no fóssim reals
i no ho volguéssim dir

visca la crisis!!

del grec "crisis" - canvi

una cosa

si et converteixes en el planeta
les coses es manifesten a través teu
i fan el que volen

cardiocèfal


el veieu?
el veieu o no?
el veieu, no?
al centre de la imatge, mirant cap a la nostra dreta, amb el nas punxegut i sonrisilla...
és un cardiocèfal, sí
claríssim,
sobresurt sobremanera
de fet quan el veus, quan veus el primer, si t'hi fixes de seguida pots descobrir l'altre, mirant-se a tocar de nas contra nas, i aquest sí que és de dimensions cefàliques realment altes, per no dir grans.
són dos dels grans cardiocèfals que hi han escampats per la cosa, la gran cosa vull dir, i el meu germà Isaac va poder capturar-los fotogràficament en aquesta instantània que va realitzar en una de les caminades que es fot de l'aúpa, per aquests muntanyots de trossos de planeta de déu...
que ni dó!!

memòria emotiva

a afegir
o disoldre
junt
o separadament

he perdut el control de l'imperdible

que la música és la banda sonora del somni
ja ho sabem

(...i fa de llur inèrcia
la substància immortal
de la seva ànima...)

no sé qui sóc

només volia dir això

sobre l'equilibri

quan estic a dalt
sempre m'arrepenteixo de coses que he fet
mentre estava a baix
i m'intento convèncer de no tornar-ho a fer
quan torni a estar a baix

llavors
quan torno a estar a baix
sempre m'arrepenteixo de coses que he fet
mentre estava a dalt
i m'intento convèncer de no tornar-ho a fer
quan torni a estar
a dalt

és increïble
quins vaivéns...

quan m'aconsegueixi instalar en l'equilibri fliparé

més publicitat

...y si no puedes evitar ser un imbécil, asegúrate de saber hacer el imbécil.
Hacemos de tus ilusiones un montón de mierda.
Con todo incluido y sin entrada.
¡novedad!
Y otra gran noticia: ¡Somos aclamados!
Los dientes blancos y peinado voy,
quiero ser pinocho desde 1938,
con un depósito mensual del 7%TAE,
grandes prestaciones, máxima seguridad,
por un buen autocontrol de la publicidad
(trabajamos para una publicidad responsable),
empieza ya en tu kiosco,
¿aún no lo has probado?
Necesitamos calcio y fósforo,
y no olvide que su disco más esperado es una ficción publicitaria,
con un DVD de contenidos extra,
porque buscamos ciudadanos solidarios
para la elaboración de perfiles invictos y convictos.
Desálmate.

un a boston i l'altre al bolsón

és on són
els meus dos germans
l'isaac, el gran, recorrent la patagònia dret cap al sud, hacia la fin del mundo, i crec que ja fa uns dies que va passar per bolsón, pero ahí van amb el pol i la evita, cap al sud...
l'altre, l'abel, mon germà petit, per ací conegut com a abelunimbus, recorre la costa est de l'amèrica del nord, amb la laia, i deu ni dó quins llocs per veure, també, clar...
i flipar
mitja família a les amèriques, mola...
jo estic a tiana
mola també
també mola
diferent però sí
això és lo que ens agrada
ara no sé què volia dir...
ja m'he enrecordat d'oblidar-me'n, diantre!!

(quina paraula, eh, diantre...
fa dies que no sabia que la volia fer servir)

quin diantre!!
vones estones per tothom, sisplau!!!

no llegeixis cap instrucció

ni consultis amb el teu veterinari

sensació d'estar desconectat

apagón de llums a tiana
de bon vespre érem a can boter
després de sopar, gintoniquets i xerinola
una apagón sobtat a tota la casa i tot el poble
jo i en marci hem vist un fugot al cap d'un segon caient rere una grua
la mire ho ha confirmat
primer intent de re-engegada al cap d'uns minutets
fallit, per un segon és torna i se n'ha tornat a anar
segon intent igual, al cap d'uns deu minuts
ja més d'un parell d'hores fa
i per sort aquí sí que n'hi ha
d'electricitat, però no de cobertura
ni tampoc amb l'internet
ho escric en un doc wordpad i si demà puc ja ho penjaré
tal com estigui, tal com ho acabi
si no és que ja ha començat el principi de la fi d'aquest final de la primera part del començament de la moguda del gran canvi
el que hauria de venir, tots suposem i ens esperem...

meus amores

ya no me escondo de querer

amo
con toda alegría

y el amor
que tanto me halla
y también me extravía
me retiene
y me empuja
a encontrarme
entre la gran compañía
que nos puede ofrecer
la solitaria osadía
de escuchar
tanta mierda sonar
e igualmente volver a confiar
en salir a buscar
la tremenda increíble brutal
valentía
que para amar
sabemos necesitar

y estimo
para esos tan buenos días
un largo plazo de amor que nos guía
y amando vivimos
por la vida más viva
que soñamos vivir
en momentos y ratos
en que aprendemos a estar en
el tiempo

nuestro dios
amor de estos días...

més costumbrisme a can rajoles


en maus i en marci filosofen sobre el que senten al visitar la casa de les rajoles, aquí tiana, can rajoles i tal...

nothing to do


aquí aquest tema que ens va venir a veure cap allà al 2007.
aquest hivern passat el vem gravar, n'abelunimbus a la càmara,
i fins ara no m'he atrevit a penjar-lo.
clar, com que no sé cantar!
però vuenu, no sóc una abella jo, sóc un humà!!
si fos una abella, que quan neixen ja ho saben tot, tot el que arribaran a saber, vale, desisitiria, però m'han dit que com que sóc humà, si no paro de cantar i cantar al final en puc arribar a aprendre...
encara que em costi més que a algú que se li dóna bé, clar...
de moment vaig insistint

coses

tots som coses
que fem coses
amb coses

una cosa, una altra cosa,
i vinga cosa que és més cosa
i cosa que és més cosaqués.

veig tot de coses que passen
i coses que són coses
fent moltes altres coses diferents,
però coses igualment,
per tant també semblants
a l'existència de les coses
i els invents.

els invents potser ja són una altra cosa,
la qual cosa significarà que ens quedem sabent que
cosa és una paraula,
per tant també una cosa,
perquè les paraules també són coses.

i així tenim que concluïm que la cosa està ben clara:

inclosa la cosa com a cosa,
i cosa que és,
cosa que és cosa,
sabem potser una cosa que sabem
i és ben sucosa i curiosa:
què?
ai, no he dit res,
és que volia dir una cosa:
la cosa és aquesta,
que no és res,
però ja és alguna
cosa