Conte de l'Arrepruf

- Arrepruf! Vine cap a casa! – li va dir la seva mare quan el va veure sortir tot despentinat al mig del carrer.

Però ell no va sentir-la, o potser no va voler sentir-la, perquè de seguida va començar a treure’s la roba sense parar de caminar cap al seu arbre, desfent-se de la samarreta amb facilitat i saludant amb la mà enlaire, orgullós del que sentia; saltava i somreia amb alegria sota l’impressionant aiguat que queia. Quin xàfec! Feia molts dies que ho esperava i per fi havia arribat. Ni mitjons ni pantalons, les cames nues xopant-se a regalims mentre s’enfilava destrament dalt del seu arbre; i quan arribava al capdamunt, allà on tenia el seu lloc d’estar, es girava amb atreviment, treient-se l’última peça de roba que li restava, i donant una ullada al seu voltant abans de tirar els calçotets a l’aire, bramava:

- Bon Arrepruf!

La mare, que seguia palplantada sota el llindar de la porta mirant-se’l estupefacte, ja feia temps que sabia que era així com el seu fill era feliç: enfilant-se dalt del seu arbre quan plovia, despullant-se com un nen i sentint l’aigua mullar-lo en l’escalada fins arribar al seu lloc d’estar, allà on ara estava i on tant li agradava estar i passar-hi estones i estonetes. Estonetes netes, clar. Les més netes i polides de la zona, més fins i tot que les nétes de la senyora que tenien per veïna, curiosa encuriosida esmorteïda, qui ja treia el cap per la finestra preguntant-se que carai li agafava en aquell noi de vailet que tenia per veí, qui cada cop que començava a ploure el veia enfilar-se arbre amunt i ben amunt, i ja ara l’observava ben atenta amb la mirada...

Amb un lleuger aixecament de cap i celles va saludar la mare d’Arrepruf, abans de tornar a córrer la cortina per entaforar-se novament dins el seu cau a estabornir-se entre tragos i pensaments, i perdent-se així mateix el moment en que la dona que tenia per veïna donava mitja volta sota el llindar de la porta d’entrada, que feia una estoneta havia esta la de sortida, i sense girar-se ni immutar-se, entrant a casa, la mare remugava:

- Ai, quin Arrepruf, aquest Arrepruf... Quin Arrepruf!

- Bon Arrepruf!! – seguia cridant ell des de dalt de tot del seu arbre; i això sí que li encantava. S’autoinvocava i s’alliberava, era un joc, una realitat bestial, una gran cosa de veritat. Ell era l’Arrepruf i estava despullat sota la pluja allà enfilat dalt del seu arbre, estant allà al seu lloc d’estar, que era el lloc on ara estava, i estava allà i hi estava.

1 comentario:

Uri dijo...

T'he imaginat fent el mateix que l'Arrepruf en el garrofer de Doctor Fabregas. Vols dir que no és un conte autobiogràfic?