Vaig endur-me el cubo de rubrick al bolo aquest de la rúcula de Badalona, i el Julián el va desfer i me'l va entregar en plena actuació, tal com havíem quedat.
Llavors me'n vaig oblidar uns quants dies, del cubo, perquè a vegades ja passa això, però de cop un dia em van venir unes ganes terribles de fer-ne un, i el tenia descontrolat; allà on pensava que estaria no hi era, i se'm va acudir de mirar dins el maletí de la pasta, recordant que l'últim cop que l'havia vist era el dia del bolo de rúcula, i havent pensat de fer-ho, creient, sense mirar-ho ni comprovar-ho, que el cubo seria dins el maletí, me'n vaig tornar a oblidar...
Però quan al cap d'una setmana ja no podia més i em va tornar a venir al cap la imatge dels quadradets de colors posant-se al seu lloc, vaig anar directe al maletí i el vaig obrir decidit, trobant-me amb la sorpresa de que el cubo no hi era, allà dins...
I vaig tornar a fer servir la tàctica de buscar-lo mentalment, intentant recordar on collons el podia haver guardat el dia de la rúcula al recollir tot l'escampall de coses en que queda convertit l'escenari al final de l'espectacle... i de cop em va venir! Clar, era allà, segur, a l'ampli, al calaixet de darrera l'ampli petit amb el cable d'alimentació i el jack blau de la Lia i alguna enquesta per respondre, segur...
Ara, comque tot això només estava passant dins el meu cap, i després del desengany del maletí de la pasta, havent donat per fet que el cubo seria allà quan el vaig trobar amb el cervell, però descobrint a la pràctica que la presència física de l'esmentat cub era nula en l'interior del conegut maletí; de seguida vaig anar cap a la sala del piano, on hi tenia l'ampli petit, i on efectivament vaig comprovar que encara hi havia el meu cubo de Rubrick. Que bé!
Però no el vaig fer pas de seguida, no... me'l vaig guardar, perquè aquell cubo havia estat barrejat en plena actuació de rúcula un mes abans, i per tant era una combinació màgica i especial que preferia reservar-me per fer-la ben concentrat en algun moment del meu aleshores futur.
Així, el cubo sagrat va estar-se uns quants dies més, i també unes quantes nits, sobre el meu escriptori, intacte, invocant-se amb el sol i la fosca, les mosques i la pols, fins que un dia vaig decidir endur-me'l en peregrinació, creient que al llarg d'aquella jornada apareixeria un moment propici per a la resolució de l'invocat trencaclosques.
Però no va ser així, i el cub va tornar a casa dins el meu sarró, embolicat amb un mitjó, i així va estar viatjant encara una setmaneta més entre llibretes i bufandes, fins que vaig decidir tornar-lo a deixar al sol, i que fos ell sol qui decidís el moment d'ésser resolt.
I va passar aleshores que un dia, una nit de fet, jo estava dormint i vaig somiar... i vaig somiar, perquè això és una cosa que no he explicat encara, o sigui que un moment:
Durant tot aquest temps que jo tenia el cubo invocant-se, mantenint-se tal com havia acabat el bolo de rúcula més d'un mes abans, prenent el sol i la lluna quan sortia, jo havia estat patint en silenci amb la por que algú, qualsevol, descobrís per casualitat el meu cubo màgic i decidís provar de fer alguna cara o donar-li unes voltes sense importància...
I clar, de cop, aquella nit, amb aquesta por que em rosegava per dins, vaig somiar això, que algú l'havia fet, en el somni algú trobava el cubo per allà sobre barrejat i el feia tot sencer i l'acabava...
Però jo no me'n recordava d'això quan em vaig despertar, sinó que va ser després, al migdia, quan estava encenent el foc i vaig veure el cub allà a la tauleta que hi ha al costat de l'estufa de llenya; i al notar que encara estava barrejat, vaig pensar: "hòstia, que no l'havia fet ja...?" i llavors em va venir com un llamp tota la història del somni sencer, i vaig pensar "uàl·la!" i vaig dir "que bé que no estigui fet encara... mira, ara el faré!"
Però no, no el vaig fer de moment, sinó que vaig preferir tornar-lo a deixar allà on era, reservant-me'l encara més, conscient de l'evident risc aparent que corria amb la presa d'aquella valenta decisió.
Llavors un dia me'l vaig tornar a endur de passeig dins la bossa, guardant-lo ara dins el gorro negre que no em posava casi mai, i ahir, o abans d'ahir, de cop, no sé quan ni com va anar, el vaig agafar o algo, i per alguna raó que ara mateix se m'escapa ja el tenia a les mans i l'estava fent tranquilament; amb el mètode Jessica Frederich, clar, i vaig estar molt content d'haver-lo pogut fer jo i acabar-lo tot sencer, amb lo invocat que estava, i enrecordant-me inclús de l'últim pas, el de baixa doble esquerra baixa esquerra, puja dreta puja dreta puja.
