i lo del Hanes!


Bueno, doncs entre d'altres assignatures vàries, estic actuant en aquesta obra de teatre que es pot veure tots els dimarts i dimecres a les 21h en una petita sala de Barcelona, el Versus Teatre, fins al 27 d'abril. Sóc el guitarrista.

Us copio aquí una primera crítica que ha aparegut en alguna publicació teatral o algo:


"Si un comencés explicant la sinopsi d'aquesta obra, els espectadors es veurien atrets de seguida per una trama aparentment fulletonesca: dos germans que visiten els pares, l'aniversari d'una àvia, l'enterrament d'un amic de l'adolescència, la trobada amb vells amics, el reactor explosiu que és la família. Esclar que, a jutjar pel títol, els espectadors endevinaran també que, darrere del fulletó, alguna cosa hi deu haver sobre la incertesa del ser i del no ser shakesperiana.

La realitat escènica d'aquesta proposta és tota una altra. La companyia de recent creació, Obskené —neix el 2008—, té entre els seus principis fundacionals el d'oferir projectes arriscats i innovadors amb ganes d'explorar les diferents disciplines de les arts escèniques. Pensen també que el seu mètode de treball és l'equip i allò que ofereix cadascú a la col·lectivitat. I finalment volen mostrar allò que als espectadors de carrer se'ls amaga sempre darrere del teló de fons. No s'estan de confessar que la seva vol ser una creació obscena, com insinua el nom de la companyia, i descarada.

Amb tot això, els espectadors ja estan més que preparats per saber que no es trobaran davant d'un espectacle convencional i que el fulletó promès se'l poden pintar ben bé a l'oli perquè el que hi ha és una mena de trencaclosques en què els personatges es representen a ells mateixos en un joc del teatre dins el teatre, d'anades i vingudes, de retrocesos i incisos, i de complicitat amb els mateixos espectadors.

La festa no seria la festa sense algunes tasses de cafè trencades, unes tasses que han estat primer repartides entre els espectadors com a convidats a prendre cafè —sol, amb llet i amb sucre o sense— i que progressivament, a manera que avança la representació, van omplint subtilment, en una escenografia minimalista work in progress, una part de l'escenari. El dring de la trencadissa i el campaneig de la pedra blanca de les tasses es fusiona —com si d'un número de Pascal Comelade es tractés— amb els acords de guitarra elèctrica del músic Moisès Queralt —que ha trepitjat escenaris amb companyies tan diverses com les de Pau Riba, Tortell Poltrona, Cabo San Roque o Monty— que acompanya els intèrprets discretament, en un dels angles de l'escenari, i que posa les notes imprescindibles per fer saber que el llenguatge és també com una partitura.

La proposta compleix, doncs, amb la intenció de la companyia: presentar l'obra, per primera vegada aquí, d'un autor de la dramatúrgia alemanya encara jove, Ewald Palmtshofer (Mühlviertel, Àustria, 1978) i presentar també la versió catalana que té el mèrit d'haver aixecat el vol fa prop d'un any a l'Institut del Teatre amb voluntat d'entrar en el circuit estable.

Amb tot això, el risc carrega sobretot en els intèrprets i, de manera especial, esclar, en la direcció, a càrrec de Judith Pujol, que, entre les seves col·laboracions figura la d'haver treballat en pràctiques en la posada en escena de l'obra 'American Buffalo', dirigida per Julio Manrique al Teatre Lliure.

Al costat d'un veterà Òscar Mas, que acaba de sortir de l'espectacle 'El projecte dels bojos. Una utopia musical', a l'Almeria Teatre, hi ha un repartiment que, malgrat la seva aparença juvenil de conjunt, prové d'una diversitat de disciplines escèniques i d'haver trepitjat escenaris en molts casos de tendència alternativa, però no per això desconeguda. L'experiència, doncs, és un grau. I amb aquesta experiència, el muntatge també hi surt guanyant.

L'estructura de l'obra exigeix a cadascun dels intèrprets esprémer el seu personatge fins a l'últim gotim. I en una hora i quart es passa de la plàcida i aparent feliç entrada, amb l'esmentat convit a cafè, a la desintegració personal i familiar per la frustració acumulada. Suor i llàgrimes, que diria aquell. I tot damunt d'un cadafal vermell, com un ring de boxa o com una tarima d'execució medieval. L'experiment teatral és viscut al ple per tota la companyia. L'energia que hi aboquen s'encomana. Una altra cosa és que els espectadors, en els temps que corren, estiguin tan disposats com tots ells a participar de l'experiment del deixar de ser i oblidar-se del no ser."
Andreu Sotorra
 
«Hamlet és mort. No hi ha força de gravetat», d'Ewald Palmetshofer. Traducció de Kàtia Pago. Intèrprets: Isabelle Bres, Òscar Mas, Xavier Álvarez, Mireia Illamola, Magda Puig i Albert Boronat. Músic: Moisès Queralt. Espai escènic: Víctor Peralta. Vestuari: Giulia Grumi. Tècnic d'il·luminació: Andriy Kravchyk i Gemma Cortès. Amb la col·laboració de Míriam Escurriola. Assistent de direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Judith Pujol. Companyia Obskené. Versus Teatre.