que jo sóc un tio molt enamoradís?
no ho sé, potser sí, ara no sé per què hi he pensat...
potser sí, o potser no, no ho sé
perquè sí, és veritat, em vaig enamorant tot el dia de persones i moments, de coses, llocs i invents, de trossos de planeta que em commouen i em deixen trastocat i tot girat... sí, això és veritat, ho accepto...
ara, si parlem de l'enamorament "típic" (si és que pot existir un concepte com aquest), de l'enamorament en el sentit d'enamorar-te d'algú en concret i tal...
clar, és que ja fa dies que li dóno voltes, i hi ha una paradoxa molt gran aquí al mig...
m'explico: és habitual (i evidentment evident que així passi) que quan algú s'enamora d'una persona vulgui compartir amb aquesta la seva vida. Normal. Ara, per l'altra banda, també és un fet freqüent que la persona en qüestió, donat que està enamorada, digui: és que vull el millor per ella.
ah! i aquí ve la terrible paradoxa!!
si vull el millor per ella, com puc voler que estigui amb mi?
és a dir, sé del cert que JO NO SÓC el millor per ella, això segur, sóc perfectament conscient de la meva caquesa (en el sentit de caqueta total en el més bell pur estil), de la meva debilitat, perquè sóc un putu ser humà de merda i per tant un ésser dèbil per definició, i sé de les meves pors i inseguretats, dels traumes inconscients que m'acorralen i no sé per on escapar-me... en fin, si vull el millor per ella, com puc voler que estigui amb mi?
no vull amargar a ningú, jo
no és aquest un objectiu de la meva vida...
més encara, m'exemplificaré amb sensacions:
si hi han moments que ni jo mateix m'aguanto, com puc esperar que m'aguanti ningú?
i al mateix temps, si no m'aguanto ni a mi mateix, com puc esperar aguantar a algú altre?
en aquest exemple el verb aguantar es pot canviar per entendre:
si ni jo m'entenc, com m'ha d'entendre algú altre, i com puc entendre jo a una altra persona, si prou feines tinc per entendre'm a mi...
en fin, avui m'ha donat per aquí, la matèria és així
què em queda sinó aprofitar el meu temps per intentar millorar aquest tros de cosa que sóc, esperant coïncidir un bon dia amb la meva princesa, com per casualitat, i sense ni adonar-me'n, tranquilament i amb bogeria, dir-li:
sóc el millor per tu
Suscribirse a:
Comentarios de la entrada (Atom)
7 comentarios:
Penso sincerament que quan t'enamores és perquè ella és el millor per tu, no al revés. L'amor és egoista. Fer l'amor també.
gràcies anónimo!
quanta veritat...
potser el que li hauria de dir quan me la trobi, si és que realment algun dia hi acabo coincidint i me n'adono, que és un altre punt important, adonar-se'n, igual el que hauria de dir-li seria:
sé que no sóc el millor per tu,
què hi farem,
però és que tinc la sensació de que tu ets el millor per mi,
què hi farem...
Una cosa... i a més de decidir per la teva princesa per què no deixes que ella escolleixi si vol estar amb aquest gripau que et creus que ets??
Tots som mig princeses mig gripaus, el que és més bonic és arribar a viure per amor, arribar a sentir que no pots donar res més que tu mateix a aquest ésser del qual només desitges la seva total felicitat. Però fa por aquest pas de deixar que tot tu es volqui en l'altre. Sóc una romàntica, ho reconeixo... i reconec que és el que em manté viva!
un gripau?
no, no, com a molt una serp, una cacatua pesada a molt estirar, un rat penat penós...
i de pretendre decidir per ningú que déu me'n guardi, res més lluny de les meves intencions, prou feina tinc amb mi. Que cada ú decideixi per ell el que pugui i bona sort per tothom!
Això sí, de vegades els romàntics divaguem i divaguem sin rumbo ni destino, ja ho saps, i ens perdem en espirals d'inacabismes infinits, però no passa res, perquè suposo que en el fons ens agrada...
vinga guapa, que et vagi molt rebé per les britànies,
aupa!
Let her decide.She knows what she wants.
Te recordo que quan estem alterats per aquesta droga que es diu enamorament, embriagats creient-nos amb la major de les lucideses possibles, els reis del mambo, escoltant picarols de follets, la ment perd tota la seva lògica... no hi ha ment. Així que arribat el dia en què, potser, mai se sap, et trobis de cara amb la teva princesa, no recordaràs res més que el desitg i el convenciment de què lo millor per tots dos és estar junts.
Jo penso com l'anònim: tots som egoistes per naturalesa i, per tant, l'amor és egoista també. Però, tb penso que és una droga com diu el "tocat de cargol" que no hi ha res a fer amb aquesta quan t'hi enganxes i que val molt la pena.
Publicar un comentario