exercici

Aquí m’ateix ba vé.
Començar les coses pel final, m’agrada.
I ben a poc a poc.
Però em costa, clar.
Quins nervis,
aquí al mig...
clar, perquè sóc una màquina imperfecte, un COS.
Cossos imperfectes és el què veig, COSSOS IMPERFECTES.
Perquè això és el què som, el què tots som.
I és normal que en algun moment aparegui també el dubte, perquè el cos ja sabeu que és la MÀQUINA PERFECTE, passa que com que és una màquina, un cos tan complexe, és normal que a vegadis no funcioni totalment bé i aniagi alguna coseta bona que no acabi d’anar tal com hauria.

Quan aconseguim perdre tota sensació de responsabilitat en la presa de decisions i en la manera de realitzar els nostres actes, llavors arribarem a ser plena i realment lliures.

QUINES COSES QUE HI DIGUT !!

Bec un glop d’aigua i apunto:

(això és el què sóc)

Aquest exercici consisteix en dir:

El què som és això: Aigua. Sobretot AIGUA.

Però també som la terra, clar, perquè tota la nostra matèria del nostre cos es forma i és formada (carai quines coses) per la terra, o per coses que provenen o deriven de la terra, aquest meravellós diríem aquí segon element, o per fruites i aliments que en provenen, que provenen de la TERRA.

També ens hi connecten i ens alliberen, o ens poden arribar a alliberar (sóc en moisès)

Llavors:

En aquest combinat de terra i aigua que sóc, aquest meravellós binomi elemental, no para d’haver-hi una cosa molt bona i maquíssimament bona que és l’AIRE. Sí, és ell, clar, és l’aire, un altre bon amic, tercer element de la bullícia, que no para d’entrar i sortir d’aquest bon cos, tros de cosa, màquina que sóc. N’hi ha, el noto, el sento entrar dins meu i ara surt, però és que clar, sí, aquí està la cosa, l’aire és el que em connecta diríem a nivell temporal PRESENT D’ARA MATEIX, n’hi ha molt per tot arreu i està per aquí al voltant volant, regalant-se i arribant a mi, també sortint i anant per allà, cap a molts altres llocs, i entrant dins d’altres coses i persones i animals i plantes i mil coses molt normals, i ell ens connecta i ens intercomunica i... tot això, vamos!
Diria que està claríssim

QUINA FEINADA NOI !!


Llavors, hi ha una altra cosa, un quart element vital que apareix aquí en concòrdia, que és de evident que és el FOC, sí, l’energia, la força, l’electricitat fins i tot si voleu, el foc intern, el cor, l’energia quens mou, joder, ai collons volia dir. L’empenta. LA FORÇA.

no cal exemplificar-ne més

i ara ve això, lo bo:

per exemple, TOTS AQUESTS quatre elements que evidentment jo sóc:

aigua
terra
aire
foc

Això és el que realment jo SÓC

(Hi ha una altra coseta, sí, però un moment, ara hi anem, que primer volia dir una cosa)

Doncs resulta ser que aquests 4 elements que jo per molt bona sort jo sóc, doncs també estan per aquí,

FORA DE MI

Clar, sort, i mira.

És el mirall

L’aigua i la terra són el que són el planeta: TERRA (i per sort, AIGUA).
Hi ha l’espai, el buit, sí, l’espai buit entre matèria, però ple justament d’aquest altrelement: l’AIRE, el qui ens respira, l’aire que ens connecta i ens penetra i ens entra i ens surt per molt bona fosrtunadíssima SORT nostra.
I el quart i clar element és l’energia, és el FOC que ens MOU, és el SOL que ja existeix fa molt de temps i eterna, i el foc que per tanta i tanta bona sort nosaltres podem arribar a fabricar (QUÈ?) o en tot cas encendre, compartir, aprendre a utilitzar i a SER.
El foc aquest, vull dir.

Per exemple, que igual ja hem dit que no calia posar exemples, però ja hem dit que som un cos imperfecte i una màquina potent que ja hem dit que ja direm que pensa, diu així aquest exemple:

(gràcies al foc)
encenc amb el foc un tros de terra que entra en mi en forma d’aire
(o fum, aire gasós, el que vulgueu apuntar, tatxar o retrunyar)
que entra en mi, he dit, que ja he dit abans que bàsicament sóc aigua, sóc justament aquest element que pensa i es diu aigua, que també és la terra que li arriba a través de l’aire que respira gràcies al foc que ha encès una dolça guspira



I ara, i ja per nar cabant aquest suplici, diríem armistici d’exercici, diu que clar, que si m’estiro i m’analitzo noto que a part d’aquestes quatre coses que sóc (elements bàsics i vitals, vull dir), també hianià una altra cosa que sento i que sé que sóc.

Això:

Una altra cosa, algo que “pensa” o que és el que normalment (diria que no només jo sinó tots) ens pensem que som. Sí, porto tota la vida, tot el temps pensant-me que sóc això, aquest tio de qui parlava, qui pensa, pensant que sóc... no sé, no sé com dir-ho, això, en moi, un tio de tiana, un noi molt maco, un nano molt trempat, un imbècil total, un bavós, un jilipollas... depenent sempre d’en quin moment, clar, però bàsicament això, un pesat, un tio de puta mare.
(superlegal i tal, sats...)

Bueno, llavors l’exercici acaba així:

S’ha d’intentar estar estirat, i amb els ulls tancats, perquè sinó en aquesta mena d’exercici et poden enganyar, o incomodar-te, o perdre’t. Llavors, Dius: ah, sí, noto l’aigua, noto la terra que sóc, sento l’aire com entra i com se’n va per tornar a venir a entrar i sortir, sí, i sento l’energia meva en mi, aquí, també sóc aquest foc.

Però un moment, si sóc jo, sí, sóc aquest d’aquí que ho analitza, que ho percep, que classifica, qui diu que és el que ho nota, sóc aquesta altra cosa d’aquí dalt (aquí dalt? Aquí ve lo que deia dels ulls, perquè tenim la sensació d’estar als nostres ulls, en moi aquest de tiana que deia, el tiu es pensa que està als seus ulls, i per això ha dit aquí dalt, referint-se al cervell, aquest altre tros de cos que també sóc, però en realitat no cal dir aquí dalt perquè nosaltres no som a darrere els ulls (encara no sé on som, però ja ho descobrirem))

La qüestió; tancats els ulls, sortir d’aquí d’arrere i començar a viatjar en bona exploració com si fóssim un jo diminut passejant-se, per exemple, primer pel cervell, i veient les neurones i els cables o cosetes, els impulsos nerviosos que s’hi deleiten a crear aquest pensament que tens recreant-s’hi, sí, i llavors nar vaixant, passant per l’interior del nas, o cap al darrere, als costats, a veure les orelles per dins, i la boca, saltar sobre la llengua, palpar i repicutar els queixals, baixar pel coll i nar veient tot el què hi ha, notar les costelles, els pulmons, mira el meu cor, ei, pàncreas!... l’estómac potser sí que l’hauríem de començar a cuidar una miqueta més, eh... hola fetge, hola ronyons, hola culet, passo pels meus ous i em passejo feliç per la meva bona polla, o pel conyet si és que és el cas, vaig saltironant acariciant les ingles des de dins, brutal sensació..., i ja sabeu que acabarem tal com sabeu que acabarem, i que està clar que serà baixant per les cames i per tot arreu allà on voleu, també podeu partir, subdividir, multiplicar els petits cossets que hem dit i dur-los un a cada braç i a cada cama tres, i molts pels peus, per dins dels peus flipant i fent-vos pessigolletes a la punta dels dits i a les comissures interditals dels dits dels peus i de les mans, i evidentment també als ullets i als llavis que somriuen perquè sí, perquè això per fi s’acaba aquí així.

Anexe

Potser sí que es pot fer amb els ulls oberts.
Llavors l’exercici consisteix en pillar el mateix jo, cosset d’un mateix que es pot haver utilitzat ja per explorar l’interior de la perfecta màquina imperfecta que tots som, però en aquest cas utilitzem del cos diminutet per anar a viatjar per l’exterior, a l’interior de la terra i la matèria que ens rodeja, també pels cossos que veiem, i bucegem dins les partícules d’aigua, fabulós gran element de la bugèria, per òbviament volar entre les cutícules d’aire que de cop encenen el foc de qualsevol foguera que de flop ha aparegut i ens ha abduït, entrant-hi també tranquil·lament nosaltres amb el petit cosset que imaginem que som, si volem, també amb els ulls oberts.

I llavors planegem per la noosfera i ens interconnectem amb aquesta súper capa de pensaments i pensaments que de ben segur deu haver-hi pentinant les nostres calves i raonaments, la capa mental del planeta, també de sensacions i d’emocions, i si volem podem parlar amb qualsevol petit trosset de cosa que veiem, tant de dins del nostre cos, com de l’exterior que també som, perquè estar en aquestes coses és ser aquestes coses, i podem observar-les i escoltar-les, al nostre cervell és un bon lloc per estar-s’hi entretenint-s’hi una bona estoneta, moviments de coses i cossos és el què veig, moviments i vimentets...

Una última informació que ens arriba en aquest moment com a darrer apunt de referència, tot i que segurament ja ho sabeu que quan penseu alguna cosa en un lloquet, la millor forma de recordar el què havíeu pensat és retornar-vos a posar en el lloc on l’havíeu pensada i oblidareu haver-la oblidada i gaudireu de recordar-la; i recuperant l’alè més bo i total, direu naturalment i amb tanta calma com vulgueu: