Porto més de cinc minuts dreta a la porta de casa, des de que la mare m’ha dit el primer “marxem”. Tinc una mà al pom rodó de la porta oberta i l’altra a la butxaca de l’abric, posat. Ella tanca el microones d’un cop i es prèn el cafè amb llet d’un glop mentre passa un drap per la taula. La motxilla, amb el berenar i el dossier de naturals acabat, penjada a l’esquena. Mentre es rentava les dents s’ha posat unes arracades molt lletges que li pengen moltíssim. Després l’he vist pentinant-se amb un aparell nou que té i s’ha disparat uns sprays que es posa pel cap; i acabant d’omplir el rentaplats ha trucat a la tieta Eugènia per dir-li si podia venir demà al matí per ajudar-la amb lo de la roba. La tele encara està engegada, i l’extractor de la cuina també. A més, a fora fan obres i no paren de fer soroll amb uns martells elèctrics i les excavadores aquestes que tenen. Quin xivarri! Però cap excavadora és tan guapa com la meva grua groga, que és la grua més guapa de totes les del món. La mare sembla un huracà, amunt i avall acabant de tancar portes i finestres, que no hi hagi corrent d’aire mentre no hi som i peti algun vidre. Les claus, el bolso... ho tinc tot? Ai, el mòbil. Vale, tinc diners? Sí, vale. Va doncs, Laia, marxem. Ai, la tele! Un moment...
I llavors va i just en el moment que ha anat cap a la tele per apagar-la i marxar, just quan ha apretat el botó, ha aparegut a la pantalla la cara d’un home que es veu que és un cantant que a la mama li agradava molt quan era més jove, i que es veu que avui estava de convidat al programa de la Mari Cony Obert aquesta per explicar que està aquí prop de Costelles, i que aquesta nit actua a l’Auditori Municipal de Fetge amb un grup nou que ara l’acompanya, i no sé què, i tal, i tot això...
L’entrevista ha durat més de deu minuts, però la mama clar, ja havia apretat el botó d’apagar-la, i comque s’ha quedat embadalida i no s’ho volia perdre gens, sobretot quan diguessin a quina hora és el concert, doncs s’ha estat casi un quart d’hora allà al terra ajupida amb el dit sobre el botó perquè no s’apagués i l’hagués de tornar a encendre. Clar, comque la nostra tele és una mica antiga i quan l’engegues triga més de mig minut a aparèixer la imatge...
Al final, quan han despedit el cantactor dalàctic, la mare ha pogut deixar anar el botó i hem aconseguit sortir de casa. Tenia una marca al dit índex que semblava com un forat quadrat o rectangular, com un petit paral·lelepípede rectangle com els que estudiem a mates amb la Sole, excavat a la punta del dit amb una grua groga de joguina. Llavors, quan ja estàvem a punt d’arribar al nostre cotxe, hi ha hagut un camió que ha parat just al costat i no ens deixava desaparcar. Però el camió havia de descarregar unes caixes de llet, serà només un momentet de res; i ens hem hagut d’esperar allà fins que aquell senyor tenia l’albarà firmat per la Fina del bar Ca la Fina, i hem pogut desaparcar.
Quan hem anat amb cotxe no ens ha passat res, excepte lo típic dels semàfors, que n’hi havien molts que es posaven vermells de seguida i duraven molta estona, però quan hem arribat a l’escola hi havia un autocar carregat de nens allà al davant aparcat. Eh! Però si és la Gisela! i la Mentxu, i el Mikel, i l’Ari!! Els he vist per la finestra fent-me ganyotes i cares amb la llengua i amb els ulls mentre baixàvem del cotxe. Però clar! M’estaven esperant a mi! Sí, perquè a vull anem al teatre, no ens en en recordàvem, ni la mare ni jo, i amb tot i tot, arribem ja més de vint minuts tard, estaven a punt de marxar sense mi, perquè sinó farem tard al teatre...
Quan la mare ha acabat de dir que ho sentia molt, amb els profes i les senyus dient-li que vale tranquila, s’ha engegat l’autocar i hem anat cap al Teatre Toràcic, que està una mica a prop de la nostra escola, però no moltíssim. A l’arribar-hi no hi havien més autocars a fora, amb tot de nens i nenes baixant esverats, però quan hem entrat al teatre sí que hem vist que ja estava tot ple, amb ple de crits i bromes i impaciències, menys un trosset de tres o quatre files allà a la dreta, que és on ens han dut als de la nostra escola. Clar, perquè les altres escoles feia ja més de vint-i-cinc minuts que havien arribat i ens esperaven, i es veu que estaven a punt de començar sense nosaltres, els de Pi Bronquial, que és el nostre cole.
Llavors ha començat l’obra, Raperus, que ha sigut molt bona i ha molat molt, sobetot el tros que n’hi havia un amb una màquina pala de color verd que treia fum per les orelles dels queixals, i l’altre escupint pètals de rosa per les pestanyes del nas, ha sigut bestial...
I just quan s’ha acabat, mentre tots els altres nens i nenes anaven sortint cap als autocars, jo m’he esperat mig dissimulant a veure si podia veure com recollien les coses els que havien fet l’obra, perquè m’agrada molt mirar aquestes coses i fixar-m’hi. I la senyoreta Sunció m’ha dit: “va, Laia!!” i jo li he dit: “sí, ja vinc”; però m’he quedat allà un minut més despistant i mirant com recollien. I n’hi havia un que anava molt ràpid fent les coses súper ràpid, i semblava tenir pressa i tot, i llavors l’altre li ha preguntat:
- Com és que vas tan ràpid a recollir, que tens pressa?
- Sí, és que aquest vespre actuo a l’Auditori de Fetge amb en Jordi Dal, el cantactor, i ja vaig tard. A més, em sembla que quan hi sigui encara hauré de fer les proves de son, no sé si arribaré a temps...
- Laia!!
- Sí, ja vinc, senyoreta Sunció!
Em recull la mare en baixar de l’autocar, a la porta del cole, i ja li veig els ulls brillants, la mirada il·luminada. M’espera molt contenta, perquè té una sorpresa, i m’ensenya dues entrades: aquest vespre anirem a un concert. Sí!!
Som a platea esperant qye comencin, però triguen una mica. La mama està ansiosa, necessita que comenci ja el concert d’en Jordi Dal i els Nyicri di Ters. No sé qui són, però quan han començat, després de més de mitja hora d’espera, que me l’he hagut de passar aguantant les queixes de la mama de que sempre tot comença tard i no sé què, al final, quan han sortit a escena i els he pogut veure, he vist que un dels Nyicri di Ters era un dels que a la tarda havia actuat al Teatre Toràcic de Costelles fent tot de beneiteries.
Ja m’ho esperava...
No n’he dubtat ni un monent.
Normal!
I llavors va i just en el moment que ha anat cap a la tele per apagar-la i marxar, just quan ha apretat el botó, ha aparegut a la pantalla la cara d’un home que es veu que és un cantant que a la mama li agradava molt quan era més jove, i que es veu que avui estava de convidat al programa de la Mari Cony Obert aquesta per explicar que està aquí prop de Costelles, i que aquesta nit actua a l’Auditori Municipal de Fetge amb un grup nou que ara l’acompanya, i no sé què, i tal, i tot això...
L’entrevista ha durat més de deu minuts, però la mama clar, ja havia apretat el botó d’apagar-la, i comque s’ha quedat embadalida i no s’ho volia perdre gens, sobretot quan diguessin a quina hora és el concert, doncs s’ha estat casi un quart d’hora allà al terra ajupida amb el dit sobre el botó perquè no s’apagués i l’hagués de tornar a encendre. Clar, comque la nostra tele és una mica antiga i quan l’engegues triga més de mig minut a aparèixer la imatge...
Al final, quan han despedit el cantactor dalàctic, la mare ha pogut deixar anar el botó i hem aconseguit sortir de casa. Tenia una marca al dit índex que semblava com un forat quadrat o rectangular, com un petit paral·lelepípede rectangle com els que estudiem a mates amb la Sole, excavat a la punta del dit amb una grua groga de joguina. Llavors, quan ja estàvem a punt d’arribar al nostre cotxe, hi ha hagut un camió que ha parat just al costat i no ens deixava desaparcar. Però el camió havia de descarregar unes caixes de llet, serà només un momentet de res; i ens hem hagut d’esperar allà fins que aquell senyor tenia l’albarà firmat per la Fina del bar Ca la Fina, i hem pogut desaparcar.
Quan hem anat amb cotxe no ens ha passat res, excepte lo típic dels semàfors, que n’hi havien molts que es posaven vermells de seguida i duraven molta estona, però quan hem arribat a l’escola hi havia un autocar carregat de nens allà al davant aparcat. Eh! Però si és la Gisela! i la Mentxu, i el Mikel, i l’Ari!! Els he vist per la finestra fent-me ganyotes i cares amb la llengua i amb els ulls mentre baixàvem del cotxe. Però clar! M’estaven esperant a mi! Sí, perquè a vull anem al teatre, no ens en en recordàvem, ni la mare ni jo, i amb tot i tot, arribem ja més de vint minuts tard, estaven a punt de marxar sense mi, perquè sinó farem tard al teatre...
Quan la mare ha acabat de dir que ho sentia molt, amb els profes i les senyus dient-li que vale tranquila, s’ha engegat l’autocar i hem anat cap al Teatre Toràcic, que està una mica a prop de la nostra escola, però no moltíssim. A l’arribar-hi no hi havien més autocars a fora, amb tot de nens i nenes baixant esverats, però quan hem entrat al teatre sí que hem vist que ja estava tot ple, amb ple de crits i bromes i impaciències, menys un trosset de tres o quatre files allà a la dreta, que és on ens han dut als de la nostra escola. Clar, perquè les altres escoles feia ja més de vint-i-cinc minuts que havien arribat i ens esperaven, i es veu que estaven a punt de començar sense nosaltres, els de Pi Bronquial, que és el nostre cole.
Llavors ha començat l’obra, Raperus, que ha sigut molt bona i ha molat molt, sobetot el tros que n’hi havia un amb una màquina pala de color verd que treia fum per les orelles dels queixals, i l’altre escupint pètals de rosa per les pestanyes del nas, ha sigut bestial...
I just quan s’ha acabat, mentre tots els altres nens i nenes anaven sortint cap als autocars, jo m’he esperat mig dissimulant a veure si podia veure com recollien les coses els que havien fet l’obra, perquè m’agrada molt mirar aquestes coses i fixar-m’hi. I la senyoreta Sunció m’ha dit: “va, Laia!!” i jo li he dit: “sí, ja vinc”; però m’he quedat allà un minut més despistant i mirant com recollien. I n’hi havia un que anava molt ràpid fent les coses súper ràpid, i semblava tenir pressa i tot, i llavors l’altre li ha preguntat:
- Com és que vas tan ràpid a recollir, que tens pressa?
- Sí, és que aquest vespre actuo a l’Auditori de Fetge amb en Jordi Dal, el cantactor, i ja vaig tard. A més, em sembla que quan hi sigui encara hauré de fer les proves de son, no sé si arribaré a temps...
- Laia!!
- Sí, ja vinc, senyoreta Sunció!
Em recull la mare en baixar de l’autocar, a la porta del cole, i ja li veig els ulls brillants, la mirada il·luminada. M’espera molt contenta, perquè té una sorpresa, i m’ensenya dues entrades: aquest vespre anirem a un concert. Sí!!
Som a platea esperant qye comencin, però triguen una mica. La mama està ansiosa, necessita que comenci ja el concert d’en Jordi Dal i els Nyicri di Ters. No sé qui són, però quan han començat, després de més de mitja hora d’espera, que me l’he hagut de passar aguantant les queixes de la mama de que sempre tot comença tard i no sé què, al final, quan han sortit a escena i els he pogut veure, he vist que un dels Nyicri di Ters era un dels que a la tarda havia actuat al Teatre Toràcic de Costelles fent tot de beneiteries.
Ja m’ho esperava...
No n’he dubtat ni un monent.
Normal!
No hay comentarios.:
Publicar un comentario